Si una passió és de veritat, de les que arriba al fons de l’ànima, no entén de pors o limitacions. Per al Juan Ruiz -el “tio Juan” com el conèixen entre els amics ciclistes- pujar a la bici és una cosa tan natural com respirar. Per això, ni la pandèmia ni els seus 80 anys van fer-li frenar en cap moment a l’hora d’iniciar, fa just un any, un viatge de 1.937 quilòmetres de Sabadell fins a Larva, el seu poble natal, a la Sierra de Cazorla, a Jaén. Tot i que va fer el viatge sol, al principi hi havia d’anar amb un amic, però segons s’apropava el dia no ho tenia clar. El Juan va dir: “quan aixequin fronteres i obrin la veda, jo surto; i vaig sortir amb la mentalitat d’anar a fer un passeig, perquè si no no hi vas”, explica content, un any després de la fita.
El viatge el va portar per gairebé 2.000 quilòmetres i 17 jornades de carreteres al llarg de tot l’estat: des de Sabadell a Larva, per tot l’interior d’Espanya. Tanmateix, diu que quan va arribar no estava molt cansat i que els seus fills li deien que “encara podria estar dos mesos fent voltes, si això em feia gaudir”, explica amb el seu somriure sincer. Durant el seu periple, va compilar moltíssimes anècdotes: “hi ha gent amable per totes bandes” diu, i explica que quan el veien descansant al voral de la carretera, molts cotxes paraven a preguntar-li si estava bé. A més, confessa, no va tenir ni un problema amb la policia malgrat la pandèmia i la seva avançada edat.
L’adicció per les dues rodes però, li ve de lluny, i explica que ja va ser notícia al Diari de Sabadell quan ell i els seus amics van anar des de Barberà fins a Santiago de Compostel·la, fa més de 15 anys. Des que va agafar una bicicleta amb 14 quan treballava al taller mecànic ja no l’ha deixat. Ben aviat va passar a formar part de la incipient Penya Ciclista Palomillas, al sud de la ciutat, amb uns poc integrants dels que “ja només en quedem dos”. Amb el temps va anar afegint-se a altres associacions fins a anar amb gent de Sabadell, Barberà i Santa Perpètua.
Tot i això, la de tota la vida ha sigut la Palomillas, a on encara paga la seva quota i de la que té un escut honorífic pels 50 anys com a soci. Potser perquè ja fa anys que fan “excursions” anuals de cinc o sis dies en bicicleta, el Juan se sent amb energia i il·lusió, i diu que “el carrer em fa bé”. Explica que “m’ho veig pelut” per tornar a fer fites com la de fa un any, tot i que encara explica que “sóc guerrer”, amb riure burleta.
