[Xavier Guerrero, químic i exregidor]
Al nostre rodal d’alzines i pins, la primavera no fa esclatar la seva diversitat de colors al cor del bosc, sinó als vorals de les carreteres, als marges dels camins i dels camps, als terrenys deixats de la mà de Déu, a les fronteres entre espais homogenis, a les terres de ningú. És aquí on trobarem els espàrrecs, les herbes –les males herbes i les remeieres–, i els cargols després de la pluja.
Una cosa semblant passava a l’antiguitat amb els humans. Entre pobles i ciutats hi havia grans extensions de terres que no eren ben bé de ningú i que feien d’ampla frontera. Eren el lloc de trobada, d’intercanvi, de negociació o de guerra. Territori de pastors, bandolers, fugitius i desterrats.
Hermes era el déu grec per a tots ells. També era el déu dels viatgers, dels comerciants i dels ambaixadors, i el missatger de Zeus als humans. Ens podem fer amb això una bona idea de la importància que els grecs donaven a aquests espais i a les gents que els freqüentaven.
Avui dia, aquelles amples fronteres s’han reduït tant, que caldria un retolador de punta molt fina per marcar la separació entre dominis sense fer enfadar ningú. Tenim un territori perfectament ordenat i civilitzat. Cada pam de terra té un propietari perfectament identificat al registre del Ministeri de Justícia. Els bandolers que hi campaven, s’han reciclat i dirigeixen grans bancs i corporacions multinacionals, fidels als seus principis de sempre: ni llavors ni ara cap frontera limitarà la seva cobdícia infinita.
Rousseau va escriure al seu Discurs sobre l’origen i els fonaments de la desigualtat entre els homes, el 1755, que el creador de la societat civil fou aquell que tancà un terreny, va dir que era seu i va aconseguir que ho acceptéssim.
Els espais fronterers són ara molt més prims, però no més febles, ans al contrari, s’han impermeabilitzat fins al punt que han perdut bona part de la seva funció d’intercanvi humà i cultural. Em refereixo als espais fronterers entre països, però també entre ciutats i comunitats. Alguns s’han impermeabilitzat amb murs físics de formigó o de filat metàl·lic. D’altres, amb murs mentals d’intolerància i odi.
No vull dir amb això que la societat actual sigui pitjor, però ara tenim molts més mitjans i una gran tecnologia, i en lloc d’emprar-los per eliminar les divisions que acaben provocant desigualtats, els emprem per reforçar-les.
Fa unes setmanes, 130 persones van morir en una de les fronteres de la vergonya en què s’ha convertit la mar Mediterrània. Tres governs van estar mirant durant quaranta-vuit hores com els ocupants de la pastera maldaven per sobreviure al mig d’una tempesta, fins que es va enfonsar i ja no s’hi va poder fer res.
Era gent que fugia de països on tampoc nosaltres voldríem viure i també en fugiríem. Països devastats per les polítiques d’interessos dels suposadament desenvolupats que som nosaltres, i per les multinacionals que els extreuen les riqueses i corrompen els governs locals. No es tracta d’invertir diners en aquests països perquè es desenvolupin i deixin de ser un potencial drama humanitari. Simplement caldria que deixéssim de robar-los les seves riqueses. Busqueu informació sobre les mines de coltan a la República Democràtica del Congo, i sabreu a què em refereixo. El mòbil o la tablet amb què esteu llegint aquest article conté una mica de coltan. Es calcula que per cada quilo de coltan obtingut, moren dues persones.
He començat l’article parlant de marges, fronteres i les herbes que hi creixen. John Burroughs deia, amb raó, que les plantes amb un caràcter més humà són les males herbes.
