JOSEP RAMON GIMÉNEZ

De la infodèmia a la indiferència

[Josep Ramon Giménez, periodista]

Les característiques que fan que un fet sigui noticiable per a una comunitat són diverses. Fora d’aquestes característiques se situa la infodèmia provocada al voltant de la pandèmia de la Covid-19, una sobrecàrrega d’informació veritable i falsa que inunda la ment sense donar temps a assimilar-la i, en alguns casos, causant determinades patologies. Ara potser comença a anar a la baixa en veure el progrés de les vacunacions, 35% a Espanya a hores d’ara. En canvi, tanquem els ulls i l’oïda quan, amb la lletra petita, es diu que a països del sud global, com Kènia o Egipte, la pauta completa no arriba ni a l’1% de la població. Però si parlem de l’Ebola, per exemple, l’epidèmia és tractada com un problema de l’Àfrica negra, lluny d’aquí, i només desperta interès si es produeix algun conflicte, com quan els sanitaris estrangers que vacunaven la població autòctona van ser atacats perquè alguns moviments autòctons els feien culpables d’haver-hi introduït la malaltia o d’experimentar amb ells. En periodisme pesa molt el factor distància: no ens afecta igual la notícia de 2.000 morts per un monsó a l’Índia que les 13 persones que van perdre la vida i les 4 desaparegudes durant la tempesta Glòria que va assotar les nostres costes.

Tampoc les xifres de morts, desplaçats i refugiats a la guerra de Síria o del Iemen fan commoure un segment de la població més enllà de lamentar-nos pel patiment de la població civil i d’emprenyar-nos pels interessos estratègics que hi ha darrere d’aquestes guerres. Però un percentatge important de la nostra societat cau en la indiferència, empassant-se informacions luctuoses sense pensament crític, sense adquirir coneixement real. I és que ens estem acostumant a la violència, a la desgràcia aliena, que contínuament ens arriba com a espectacle a les televisions, a les múltiples xarxes, al cinema...

Publicitat

Aquest 20 de juny, Dia Internacional de les Persones Refugiades, vam saber que l’any passat hi va haver més de 80 milions de desplaçaments forçosos de persones al món, que el 42% dels desplaçats eren menors de 18 anys i que l’Acnur considerava com a refugiats uns 21 milions de persones del total de desplaçades. Xifres i estadístiques que no ens mouen del sofà de casa. Perquè de la mitjana de 300.000 persones que l’any 2017 van sortir als carrers de Barcelona, dins la campanya Casa Nostra/Casa Vostra, cridant “Volem acollir”, enguany només hi han sortit poc més d’un centenar de manifestants. I en els actes organitzats a Sabadell tampoc no s’arribava ni als mínims marcats per les restriccions. Era una diada que incidia en els drets de les persones refugiades, però també en els dels milers de persones que busquen trobar aquí millors oportunitats de vida o que fugen de la pobresa persistent als seus països.

En canvi, no troben més que murs infranquejables. Les demandants d’asil, víctimes de l’enorme lentitud de l’Estat per regularitzar la seva situació, i les migrades, a costa de les polítiques que la UE imposa als estats membres. Actualment, Sabadell compta amb 72 places per a persones sol·licitants de protecció internacional, gestionades per entitats d’acollida, més 10 places dins del projecte municipal Tenderol. Tot i això, hi pot haver més persones sol·licitants d’asil no comptabilitzades, com també passa amb la xifra real de persones migrades a la nostra ciutat, que depassen les empadronades, sigui per com han arribat o com es veuen obligades a viure. Tanmateix, les persones estrangeres s’acostaven l’any passat a les 30.000, prop del 14% de la població de la ciutat. La majoria procedia del continent americà (41%), seguides de les africanes (30%). I entre els sectors on més s’han instal·lat destaquen, per aquest ordre, la Creu de Barberà, Ca n’Oriac, Centre i Can Rull.

Així doncs, no s’hi val la indiferència. La immigració estrangera anirà creixent, ens posem una bena als ulls o no. Si construïm una convivència plena, multicultural i rica, evitarem que barris on la migració ha rellevat una bona part de la població autòctona, com els Merinals o les Termes, esdevinguin guetos de marginació. Si així ho volen les persones estrangeres, han de poder viure amb les mateixes oportunitats i serveis de tothom i s’aconseguirà combatre les mentides enverinades llençades pels xenòfobs i racistes que encenen la discriminació i l’odi.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top