[Tona Codina i Farriol, publicista i consultora de comunicació]
Atemptats, onades d’incendis… Ja sabem que cada mes d’agost tenim algun sobresalt. Aquest any el pack estrella és Afganistan: només marxar els militars americans, els talibans prenen el control de Kabul i, ja ens ho podíem imaginar, el WhatsApp ens va anar servint, entre bany de piscina i paella a peu platja, vídeos esgarrifosos d’aquests bèsties sàdics, assassinant dones i defensors dels drets humans a ple carrer. A tu també t’arriben els vídeos, però fent un cimet o un volt en bici, oi? Potser et passa com a mi, que al final no els pots ni obrir, costen molt de suportar i no cal.
Nosaltres ociosos i allà el terror inhumà s’instaura. Les dones afganeses són les que més pateixen la llei Xaria: violacions en manada, tortures i assassinats, només per ser dones. I així, amb aquest panorama dantesc, les vacances passen volant i comencen a arribar persones refugiades al nostre país. D’elles sabem que més de 600 ja han demanat asil en territori Espanyol.
Arriben i nosaltres anem tornant a casa. Desfem maletes i rentem roba. Ells fan cua a Torrejón, on hi ha un dispositiu que els rep: són famílies esgotades, amb nens destarotats, dones embarassades, nadons que necessiten bolquers. La tipologia de persones és ben heterogènia, sembla que els primers d’arribar pertanyen a capes benestants de la societat afganesa. Alguns saben anglès o fins i tot espanyol.
A l’aeroport comença el procés d’asil, quan en fan la petició i és possible que el sistema de rebuda de refugiats faci que n’aterrin alguns a Sabadell, o a Terrassa. La Fundació APIP-ACAM, fundada a Barcelona, fa anys que hi té espais d’acollida, entre tots els que ha creat a l’Estat. Pertanyen a la xarxa estatal de centres d’acolliment. Són poc coneguts, però darrerament han acollit, sobretot, persones llatinoamericanes i sirianes.
Conec algú que hi col·labora estretament i aquests dies està pendent del WhatsApp. Ha anat tot molt ràpid i ja han portat 200 persones de Madrid a Catalunya. Ara toca acollir-les. Donar-los aliment, allotjament i acompanyar-les. Ho faran els tècnics professionals de la fundació. És una primera fase intensa per a tothom, que dura 6 mesos, en la qual les famílies reben suport per anar regularitzant la seva situació al país, escolaritzar els infants, entendre la cultura d’aquí, rebre assistència sanitària o aprendre idiomes per poder-se desenvolupar.
No se l’han inventat, el procediment. Pertany a un programa estatal que porta per nom AMPARA i altres entitats també s’hi han acollit. L’objectiu principal és que al final d’aquests sis mesos puguin tenir autonomia, hagin trobat feina i habitatge. També s’intenta contactar amb familiars que puguin haver anat a espetegar a altes països d’Europa, per tal de poder-los reagrupar.
Nosaltres seguirem amb la nostra vida, haurem agafat el ritme de feina i ells hauran aturat el cop, d’entrada. Però després, totes aquestes famílies, vagin on vagin, ens necessitaran, més enllà de les institucions. Els caldrà un bon vot de confiança a l’hora de contractar-los, i un altre, a l’hora de llogar-los un habitatge. Paciència quan es dirigeixin a nosaltres i no els entenguem prou bé, empatia quan necessitin ajuda per comprar al supermercat. Cal ser-hi quan ens trobem.
Fugen de l’infern i sobretot per a moltes d’elles podria ser la seva oportunitat de tenir una vida millor que la que els esperava, esborrades de la societat, sense poder estudiar, anar al gimnàs, portar sabates que facin soroll, ni fer servir cosmètics –a moltes dones amb les ungles pintades els han amputat els dits–. Una vida, tancades a casa sense poder sortir per por de ser assassinades. Reprimides. Fent una vida que no és vida.
