[Marc Argemí, periodista]
De vegades ens agrada fer el mico i xerrar com lloros. Però també en sabem un niu, de fer el ruc. I no sé quina mosca li va picar al primer que se li va ocórrer d’entronitzar el ruc com a símbol dels catalans. Ja ho sé, que brams d’ase no pugen al cel, i que ja pots xiular, si l’ase no vol beure. És a dir, soc conscient que segurament és tard i fútil plantejar una repensada d’aquesta malaguanyada metàfora, i no voldria pas ser l’ase dels cops. Però si és possible, com diu aquell, aquesta albarda per a un altre ase, perquè què em sembla que posant el ruc com a símbol passem bou per bèstia grossa. De debò ha de ser un ruc? Ja sé que potser fico la banya i remoc el vesper, i fins i tot esvaloto una mica el galliner. Un servidor, que no ha vist cap ase volar, no té pas res en contra dels rucs, que sempre són els que van més carregats de feina. Però, fet i fet, hi ha molts altres animals que ens han inspirat tant o més.
Posem per cas, el cavall. Quan la febre és molt gran, diem que és de cavall. Quan defensem amb urpes i dents una opinió, la definim com el cavall de batalla. Qui sap adaptar-se bé –especialment al plat que li posin a taula– se li diu que és cavall de bona barra. I a qui li volen mal i malgrat tot se li intueix un profit futur? A cavall flastomat el pèl li lluu. I si s’equivoca, no és greu perquè ja se sap que tot bon cavall ensopega.
Per contra, del gat no en sabem, de refiar-nos. Algunes vegades, perquè som gat escaldat, que amb aigua tèbia en tenim prou. I d’altres, perquè hi ha qui busca cinc peus al gat. I encara que a vegades sí que hi hagi gat amagat, no sempre ens volen donar gat per llebre. Però, és clar, a gat vell no li diguis mix. No ens podem fiar tampoc d’aigua que no corre, ni de gat que no miola, ni d’aquells que parlen sense saber del tema, perquè què coi ha de saber el gat de fer culleres, si no ha estat mai cullerer?
No li vull carregar les cabres només al pobre gat, perquè altres bèsties surten més mal parades en la saviesa popular. No és casual que el pitjor que et pugui passar és ficar-te a la gola del llop, i que calgui anar amb compte amb qui tingui cara d’ovella i urpes de llop. La malfiança arriba encara més enllà, perquè –això diu la dita– el llop muda les dents però no els pensaments. En resum: ningú no en faria, del llop, pastor. I si diem que fem el gat i el gos, és perquè el gos ens agrada i ens entendreix. Els rics catalans –diuen– lliguen els gossos amb llonganisses. Ben contents deuen estar, més contents que un gos amb un os. De les gallines, en positiu també, en lloem que no van tard a les nits (anar a dormir amb les gallines). Hi ha qui ha mamat llet de cabra, de tanta fressa com porta a sobre, tanta, que serà difícil fer-la canviar, perquè la cabra avesada a saltar fa de mal desavesar. Dels pardals recordem el poc enteniment (tenir un cervell de pardal), i de les oques… bé, sempre han tingut bec, les oques. El peix és el terme mitjà: tant ens cau bé (estem de còmodes com un peix a l’aigua) com el tenim per babau (quan anem peixos). I, fet i fet, tant hem optat de vegades pel peix al cove com hem preferit donar peixet i deixar-ho estar. Perquè, diem per justificar-nos, la resta seria fer volar coloms.
Que quina mosca m’ha picat, us preguntareu? Res, només volia aixecar la llebre. Quin món de mones.
