[Víctor Patsi, periodista]
Fernando Aramburu (escriptor basc i best seller per aquest ordre) porta dies desfilant pels mitjans de comunicació. L’autor de l’aclamat Patria –llibre que vaig devorar i que em va fer abonar a HBO per veure’n la versió televisiva- ha tret nova publicació (Los Vencejos) i toca fer-ne promoció. Ràdios, teles, diaris… Aramburu és molt Aramburu i se’l rifen. A Catalunya ja és el llibre més venut de la setmana en categoria de ficció en castellà. D’entre les novetats literàries de la tardor, el llibre més venut en categoria de no ficció en català, atenció a aquest títol: Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou, un llibre coordinat per la lingüista Maria Carme Junyent i on una setantena de dones lingüistes analitzen l’ús i l’abús del llenguatge suposadament no sexista. Que de què va exactament? De posar una mica de seny i deixar de fer el paperina dient allò de catalans i catalanes, nens i nenes, tots i totes…
Professora de lingüística a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona, M. Carme Junyent (Masquefa, 1955) defensa que no cal forçar la llengua amb desdoblaments insostenibles que acaben fent caure en incongruències: “Quan parlen de nens ja no saps si parlen de nens mascles o de nens i nenes. Hi ha documents que parlen de persones infants o persones enginyers. Això no té cap sentit!” Cap ni un, però els defensors de l’ús del llenguatge inclusiu tiren pel dret: homes i dones, nois i noies, els treballadors i les treballadores, els joves i les joves… Per més que s’hi esforcin perquè queda guai, això no fa la societat més igualitària. Els japonesos no tenen ni masculí ni femení (tampoc singular ni plural). Ho tenen resolt lingüísticament, però la seva és una societat marcadament sexista.
El problema no està en la llengua, sinó en les persones i en la interpretació que fan de segons quins termes. Per mi, els nens són tots els nens. Ells i elles. Em sento ridícul dient a la vegada els nens i les nenes, tots i totes, a l’hora de referir-m’hi. “Ui, és que si només dius nens és discriminatori!” Doncs no hi estic d’acord. El mal anomenat genèric masculí no és discriminatori per se, sinó perquè així es vol veure. Des de la pròpia llengua, aquest desdoblament forçat no té recorregut. Des de l’activisme, sí.
L’embolica que fa fort en aquest sentit ha arribat amb l’activisme 2.0 que considera que el desdoblament no és la solució perquè no inclou les persones no binàries. Compte, que això cal llegir-ho mínim dos cops: el desdoblament no és la solució perquè no inclou les persones no binàries… Passat per la traductora, aquelles persones no binàries són les que no se senten identificades en la categoria home-dona. Manera de referir-se a aquest col·lectiu? Totis. Paraula inventada? Sí. Qui l’ha fet servir fa poc? Tània Verge, consellera d’una conselleria nova de trinca, la d’Igualtat i Feminismes. Totis sona a llatí (res a veure amb el Totus Tuus del Papa Joan Pau II) i és el doble salt mortal amb tirabuixó del llenguatge inclusiu. En un parlament, la consellera Verge és a adreçar a “totis”; no a tothom, ni a tots i a totes. A sant de què? Perquè es dirigia lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals (col·lectiu de l’acrònim LGTBIQ+).
Tenim una llengua amb gènere gramatical on el genèric coincideix amb el masculí (professors), mentre que el femení es fa servir per marcar que és femení (professores). Per als cercles feministes o pels abanderats de la igualtat, la solució aquí és fàcil (professorat). Però compte! Com el professor/a sigui gai, lesbiana, transsexual, bisexual o body neutral (això ho deixem per un altre dia), ja m’ho veig a venir: Totis fan classi. O totis fan campani. Per tutatis! Que deia Obèlix… el cel no caurà sobre els nostres caps, però potser sí que ho farà algun diccionari de la llengua.
