[Joan Marcet, professor de Dret Constitucional]
Després d’un estiu no gaire tranquil, i quan la pandèmia sembla tornar a paràmetres més controlats, encarem el nou curs polític amb velles i noves confrontacions a l’horitzó. En massa qüestions semblem instal·lats en un etern bucle repetitiu sense perspectiva de resolució.
En la política espanyola, la posició d’insubmissió del PP no només està bloquejant la necessària renovació de determinats òrgans constitucionals o de rellevància constitucional, sinó que està embrutant la vida política fins a extrems inimaginables.
El cas més clamorós és la negativa del PP a negociar la renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), que no té cap atribució jurisdiccional ni, en puritat, integra el Poder Judicial, sinó que és simplement l’òrgan de govern d’aquest poder de l’Estat. Portem pràcticament tres anys de bloqueig amb excuses renovades en cada ocasió. Però han aconseguit que per a molts opinadors, i bona part de l’opinió pública, la culpa sigui tant o més del Govern, que es nega a canviar la forma d’elecció dels membres del Consell. Fins i tot el comissari europeu de Justícia ha caigut en el parany de demanar, després de més de 35 anys de vigència de la llei espanyola, una equiparació de la forma d’elecció a un inexistent model europeu. De fet, no existeix a la Unió Europea un model general ni de govern del poder judicial ni d’elecció dels seus membres. Cada país té el seu model, i el que es va introduir a la Constitució del 1978 s’inspirava genèricament en el model italià. Però el PP ha aconseguit amb el seu raca-raca desprestigiar fins i tot aquell Poder Judicial que tant diu que vol defensar.
Al costat de l’escandalós bloqueig de la renovació del CGPJ, tenim, però, altres renovacions pendents: una part del Tribunal Constitucional, el Tribunal de Comptes, i el Defensor del Pueblo, que porta quatre anys d’interinatge. Només des d’una visió patrimonial de les institucions i que voreja clarament la insubmissió constitucional es pot explicar la posició obstruccionista del PP. La deslegitimació que des del primer moment van realitzar del descrit com a govern social-comunista no augurava una legislatura plàcida, però el bloqueig institucional que estan practicant els inhabilita com a alternativa política. L’alternativa del PP consisteix a mirar Vox de reüll, a legitimar el seu discurs extremista i a no distanciar-se gaire de qui, en el futur, els pot donar una majoria per governar, com ja succeeix en diverses comunitats autònomes.
A Catalunya també tenim diverses institucions pendents de renovar des de fa anys, i caldrà posar-hi remei al més aviat possible. De moment, s’ha recuperat la Taula de Diàleg entre els governs espanyol i català, que la pandèmia i les eleccions al Parlament havien deixat en suspens. Una taula que neix amb importants divergències entre els dos partits que conformen el Govern de la Generalitat, i que episodis com la detenció italiana de Carles Puigdemont –detenció provocada o buscada no sabem ben bé per qui ni per què– poden posar en dificultats.
Només el diàleg, la negociació i la recerca de sortides al conflicte polític que va precipitar l’anomenat Procés és la solució raonable, possible i democràtica. Únicament aquells que viuen instal·lats en el conflicte i la confrontació –especialment la dreta espanyola i els sectors independentistes més radicals i viscerals, defensors de l’unilateralisme que rebutja el 80% dels catalans– intenten boicotejar com sigui, i sempre que poden, la sortida dialogada i negociada a la crisi política. Sense diàleg dins de Catalunya i entre Catalunya i la resta d’Espanya no hi haurà sortida al conflicte polític.
La normalitat institucional, que implica la renovació dels diversos òrgans i institucions, la continuïtat i progrés de la Taula de Diàleg i la materialització d’una acció de govern a Catalunya, després d’anys d’absència pràctica de política i gestió governamental, són els reptes que encara aquest nou curs polític que acabem de començar.
