[Pep Marès, gestor i mediador cultural]
El juliol defensava la idea que cal capgirar-ho tot per la supervivència de les entitats socials, a l’agost parlava de la necessitat de ser empàtics per a fer-ho i al setembre sobre de com cal passar de l’empatia a la pràctica. Aquest mes vull parlar de dos elements que cal introduir en tot procés de repensar una institució social i/o cultural: en primer lloc, incorporar la innovació oberta, i en segon lloc, perdre la por a equivocar-se.
En el cas de les empreses parlem de la innovació oberta, en els casos en què en lloc de desenvolupar la seva innovació a partir i mitjançant recursos interns, recorren i busquen la cooperació amb altres empreses, institucions i persones expertes per a aprofitar els seus coneixements. D’aquesta manera la innovació oberta permet a les empreses reduir les seves inversions en desenvolupament, així com reduir els terminis de posada del producte o procés al mercat. Si el concepte d’innovació oberta surt de la necessitat en part perquè no són capaces d’abordar amb els seus propis mitjans tot el procés d’innovació, no cal dir que en el cas de les institucions socials i culturals aquesta és una realitat comuna. En aquest sentit, incorporar la innovació oberta és un model d’èxit a seguir ja és un arquetip de gestió de la innovació no només efectiu i eficaç, sinó que també s’adapta a la realitat de les institucions la gran part en pocs recursos. Convidem doncs a repensar les nostres institucions a persones d’altres camps, d’altres àrees o disciplines, de ben segur que trobaran un enfocament, una idea que a nosaltres no se’ns hagués ocorregut mai.
La frase “i què diran…” a Catalunya fa molt de mal. Cal perdre sí o sí la por a equivocar-se, ja que per mi equivocar-se és el camí per a créixer, perquè cometre errors és beneficiós per al nostre aprenentatge, i ens ajuda a generar millors estratègies per al futur i introduir millores per a la nostra institució i a la seva activitat. Jo em pregunto: tan dolent és equivocar-se? No podem oblidar que en gran part la majoria de les ocasions, els errors comesos no suposen una tragèdia i no enfonsem la nostra institució (i més si apliquem l’estratègia descrita a l’anterior article del mínim producte viable) és hora doncs de provar, equivocar-se, impulsar projectes nous.
Equivocar-se i cometre errors són petits entrebancs en els projectes que ens ajuden a saber que estàvem anant per un camí equivocat i que toca reconduir la situació. Al meu entendre fins i tot és essencial i important que ens equivoquem, ja que cometre un l’error és un procés d’aprenentatge. Una vegada que hem fallat, no només és important saber el motiu que ha passat o com podem resoldre-ho, sinó que també és necessari saber si hem de continuar intentant-ho. Fallar ens ajudarà a continuar posant a prova aquest aprenentatge. Una vegada que hem fallat, podem perdre aquesta por, i això implica alliberament i més sensació de seguretat. Per tenir el control hem de perdre la por de no tenir-lo, i això implica cometre errors.
Segurament fallar implica renunciar a un triomf per al qual encara no estàvem preparats i malgrat que també interfereixin factors externs a nosaltres, els errors solen ser responsabilitat nostra, igual que els encerts… Per tant, per poder tenir èxit, hem d’haver recorregut abans els camins del fracàs. Només així podrem créixer. De la mateixa manera que Darwin afirmava que l’espècia que sobreviu no és la més forta, ni la més intel·ligent si no és la que s’adapta millor al canvi. En un període on els canvis són un fet habitual i recorrent cal adaptar-se altrament el camí de moltes entitats socials i cultuals com afirmava al primer dels articles al juliol és l’extensió.
