Els diaris tenen seccions que es diuen Ciutat. Mai no matisem que es refereix a la ciutat dels vius. N’hi ha una altra, de ciutat. La dels morts. A Sabadell, es troba més enllà del riu Ripoll. I és el cementiri de Sant Nicolau.
El pintor de la Creu Alta Jordi Roca escrivia fa uns anys, a propòsit d’aquest fet: “No oblidem que la contemplació és part indispensable de la dinàmica humana”. I afegia: “Si no contemplem el nostre entorn amb els nostres propis ulls, ni tan sols sabem on vivim”.
Venia a fer una crida, doncs, a oferir una mirada a la cultura funerària. De fet, la ciutat dels morts diu molt sobre la nostra història. Des dels corrents arquitectònics, els personatges cèlebres que hi estan enterrats, el tractament a altres creients d’altres religions… I també les ferides de la guerra. I és una radiografia de l’estructura de classes socials de cada segle. A banda, és clar, de moltes anècdotes.
D’aquí que cada vegada s’hagi posat més en auge el necroturime com a tendència cultural. El cementiri del Poblenou, a Barcelona, és un exemple. El de Palma, també. No debades, contra la seva part van afusellar el batlle republicà de Palma, Emili Darder.
El pelegrinatge per veure tombes cèlebres, com la d’Antonio Machado a Cotlliure, també barreja turisme i cultura. I més lluny, l’exemple paradigmàtic el tenim en la tomba de Karl Marx al cementiri de Londres, meca de les esquerres internacionals.
A Sabadell, la curiositat pels cementiris també té destacats aficionats. És el cas del periodista de l’ARA Toni Padilla (Sabadell, 1977): “Quan viatjo, m’agrada molt anar a visitar cementiris”, explicava al D.S. fa uns mesos. Així que quan va viatjar a Xile, no va dubtar a plantar-se al bell mig del seu cementiri (una macroinstal·lació amb dos milions de tombes). I buscar la de Francesc Trabal, membre de la Colla de Sabadell exiliat per la Guerra Civil.
/ LLUÍS FRANCO
Cultura funerària
El mateix pintor Jordi Roca prosseguia: “La cultura funerària ha estat arreu i en totes les civilitzacions del món”. Tanmateix, la relació amb la mort se’ns ha fet un nus a la gola, en ple segle XXI. “Rellisca a molta gent. I a mesura que la societat moderna avança, el culte a la mort cada vegada resta més allunyada del context general de l’existència. Tant és així, que les famílies procuren escatimar-ne la seva dramatització als infants”.
Però el turisme de cementiri, o necroturisme, s’obre pas a Sabadell. L’entitat Arca Temàtica realitza visites guiades al llarg de l’any. La darrera, amb motiu de la Festa Major. La següent, el proper 30 d’octubre, en vigílies de la festivitat de Tots Sants. “Val molt la pena”, diu Isabel Gómez, una de les guies dels recorreguts. “La gent se sorprèn molt, tant visualment com de les històries que s’hi amaguen darrere”.
Valor patrimonial
El mateix regidor de Cultura, Carles de la Rosa, lloa les visites a Sant Nicolau, ja que “és un espai patrimonial amb un alt contingut artístic”. De fet, diu el regidor, “creiem interessant fomentar-ho entre la ciutadania”.
D’enterrar els difunts a Sant Fèlix a allunyar-los al Ripoll
Abans d’entrar al recinte, però, hem de saber perquè el cementiri es troba on està. De fet, el de Sant Nicolau és relativament modern. Fins a inicis del segle XIX, els morts s’enterraven al voltant de l’església de Sant Fèlix. A banda, hem d’imaginar-nos aquell Sabadell, amb el barri del Pedregar encara sense enderrocar, atapeït, antic.
Una barreja d’insalubritat que els corrents higienistes del moment voldran esmenar. El mateix higienisme que a altres ciutats porta a enderrocar les murades medievals, per tal d’airejar els nuclis antics, esponjar zones d’alta densitat i així guanyar en salut pública (en temps en què la pesta mateixa caminava de portal en portal). Dit i fet: l’any 1819 s’habilita el fossar del Taulí. Però es considera que no està prou lluny.
Tal com explica Ana Fernández Álvarez al seu llibre El cementiri de Sant Nicolau (considerat de referència), l’urbanisme de l’època estableix que les ciutats de més de 5.000 habitants, el cementiri haurà d’estar a un quilòmetre mínim de distància. I a dos quilòmetres, a partir dels 20.000 habitants.
Per això, amb els anys s’acaba optant per allunyar més la zona d’enterrament. “Havia de ser un paratge ventilat i en terrenys que facilitessin la degradació de la memòria”. Es tria l’altra riba del riu Ripoll, tot coincidint amb la construcció del pont de la Salut (construït entre 1862 i 864). I l’any 1864, finalment, s’inaugura el flamant cementiri de Sant Nicolau.
Els morts, incomunicats?
Isabel Gómez corrobora: “No es podia inaugurar abans que el pont, ja que l’única forma de creuar el Ripoll eren unes passeres de fusta que quedaven inutilitzades amb les riuades”. No es podia, doncs, traslladar els morts i arriscar-se a deixar-los incomunicats.
La mateixa Ana Fernández destaca la combinació arquitectònica del cementiri. “És un cementiri vuitcentista i paradigmàtic del model funerari higienista”. Però a més, “presenta una relació equilibrada entre la cultura commemorativa, pròpia del segle XIX, i la cultura de la utilitat estrictament higiènica actual”.
