Publicitat
XAVIER GUERRERO

Monopsoni

[Per Xavier Guerrero, químic i exregidor]

No fa gaire, el Gobierno va distribuir el preu de l’electricitat en franges horàries tan encertades, que els rentaplats, rentadores i resta d’aparells elèctrics els hem de posar en funcionament el cap de setmana o a mitja nit, i si tens vitroceràmica i vols dinar o sopar a una hora decent, els macarrons et surten a preu de caviar.

En paral·lel, el preu de l’electricitat va començar a pujar sortint completament de qualsevol paràmetre lògic: cinc o sis vegades més cara que a les mateixes dates de l’any passat, coincidint amb la modificació del límit màxim permès del seu preu, que abans era de 180€/MWh i ara la CNMC ha apujat fins a 3.000€/MWh. Interessant saber que la presidenta de la CNMC, proposada per Pedro Sánchez, té com a gran mèrit haver defensat alguns bancs en l’èticament indefensable cas de les clàusules sòl hipotecàries.

La solució proposada pel govern més progressista de la història de la humanitat per fer front a aquest desgavell ha estat rebaixar impostos, perquè el rebut ens surti més barat, sense tocar els beneficis immorals de les empreses del sector. Com que el mercat és marginalista, quan per demanda qui marca el preu és el carbó, els propietaris de les nuclears i de les hidroelèctriques obtenen beneficis que poden multiplicar per 20 el cost inicial. Propietaris d’hidroelèctriques que, recordem, en plena sequera van buidar pantans per fer pujar el preu del kWh.

La rebaixa d’impostos aplicada significa destapar un forat per tapar-ne un altre: els diners que l’Estat deixi de recaptar per aquesta via, els haurà de treure d’algun altre lloc: incrementant altres impostos o retallant despesa. Li tocarà el rebre al sector social? A inversions en infraestructures a Catalunya? S’admeten apostes.

I què fem nosaltres, que no sortim a cremar-ho tot? Doncs ens enfadem molt i ens convoquem a fer una apagada simbòlica de mitja hora un divendres al vespre. Com devien riure els oligarques dels kilowatts, ben arrepapats a les butaques de les seves mansions. Poc ens passa.

Seria diferent si l’Estat decidís que els subministraments bàsics són un bé d’interès públic i decretés, per exemple, que donada la situació de preus tan alts de l’energia, el cost ens el repartiríem els ciutadans i les empreses, establint un benefici màxim, i no només els de sempre.

Els mercats es poden trencar de moltes maneres. És molt conegut el monopoli, en el qual hi ha només una empresa que ofereix un producte o servei, podent aquesta empresa fixar lliurement preus i regles del joc.

Però el mercat també es pot trencar al revés: quan només hi ha un comprador. Aquesta situació s’anomena monopsoni i llavors és el comprador qui fixa les regles del joc.

Com que és impossible que tots ens posem d’acord, qui hauria d’actuar com a comprador únic hauria de ser l’Estat. No parlo d’una comercialitzadora pública com BCN Energia, sinó d’una única comercialitzadora pública per a tot el país, que no busqui beneficis sinó el bé comú. Només amb aquesta premissa ja ens estalviaríem al rebut uns quants milers de milions d’euros en dividends per accionistes.

I ja que ens hi posem, podríem aplicar la mateixa recepta a tots els subministraments bàsics: electricitat, gas, aigua, telefonia/xarxes. Llavors sí que podríem plantejar-nos tarifacions socials, subministraments mínims universals (concepte que potser desenvoluparé en un article futur), i un llarg etcètera d’accions per pal·liar la pobresa energètica, redistribuir riquesa i reduir abusos.

Un efecte secundari de tot això seria que al “palco del Bernabéu” començaria a haver-hi seients buits i les portes giratòries potser ja no girarien tant.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top