De camí cap a una maduresa no exempta d’atzucacs, la FOC ha inaugurat la seva segona producció i la temporada operística de Sabadell, que enguany compleix 39 anys.
Ho ha fet programant Il barbiere di Siviglia, l’òpera buffa més coneguda del repertori i del catàleg de Gioachino Rossini, que des de la primavera del 2011 no pujava a La Faràndula i que, com de costum des de fa 34 temporades, voltarà per diverses poblacions catalanes dins el Cicle Opera a Catalunya. També és el títol aparellat al projecte de l’Escola d’Òpera, que n’oferirà dues funcions.
Pau Monterde i Miquel Gorritz a la direcció escènica i Elisabeth Castells a l’escenografia han dissenyat un espai únic i giratori que ha permès unificar l’acció i dinamitzar-la a partir de la representació del domicili de Don Bartolo, combinant-ne l’exterior i l’interior com si es tractés d’una gran casa de nines en un barbiere poc hilarant però ben resolt amb savoir faire i alguns gags.
La il·luminació de Nani Valls arrodoneix una posada en escena tradicional, sense comicitat de baixa estofa ni complicacions més enllà de la coordinació del moviment en algunes corredisses i els números de non sense (sense sentit) on l’absurditat i el surrealisme de l’acció es vehiculen amb la concertació musical i el ritme escènic. Per exemple, al llarg final de l’acte primer i al quintet de l’acte segon.
Sense talls significatius de números musicals i recitats, la producció és acceptable i engrescadora, encara que no amaga la necessitat urgent i imperiosa d’una inversió econòmica i renovació (almenys ampliació) d’un cor que garanteixi la continuïtat de veus joves (i més qualitatives).
L’OSV, amb efectius reduïts i amb Daniel Martínez Gil de Tejada al capdavant, va sonar amb transparència, moderació decibèlica i un significatiu treball en l’articulació de la corda –obertura i acompanyaments–, tot i una tendència a tempi força àgils.
El baríton César San Martín va encarnar un Fígaro clàssic amb relleu teatral, bona dicció i expressivitat en un cant ben defensat en tot el registre, malgrat una emissió opaca. Al seu costat, Pablo Martínez va ser un Comte d’Almaviva prou elegant que va rematar l’actuació amb Cessa di più resistere centrat a articular les nombroses ornamentacions d’un cant ben cisellat, de timbre clar, però a qui se li intueixen millors resultats en rols que es desenvolupin una línia més alleugerida d’abelliments, més spianato, que en realci la noblesa i calidesa del fraseig com a tenor lírico-lleuger.
Per la seva part, Carme Romeu (Rosina) va iniciar amb inseguretats i algunes notes calades la cavatina Una voce poco fa, evolucionant en fermesa en el cant florit en Rosina.
