[Per Joan Brunet i Mauri, periodista]
Fa quinze anys, el Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya presentava un informe en què es reflexionava sobre la demanda energètica que a Catalunya calia satisfer a curt i a mitjà termini per continuar creixent econòmicament, i pronosticava que davant la dependència energètica del nostre país, en uns 15 anys podia produir-se un crash energètic a causa del progressiu esgotament de les energies fòssils i de l’augment constant de la nostra demanda energètica. Tanmateix, en l’informe es ressaltava que per a fer front a aquesta situació calia posar-se a treballar immediatament i incentivar el desenvolupament de fonts d’energia que no necessitessin combustibles fòssils per a generar-la. És a dir, que els enginyers catalans reclamaven avançar cap a un desenvolupament de les fonts renovables i, expressament, citaven la solar tèrmica, l’eòlica i la fotovoltaica. Afegien que de la potenciació d’aquestes fonts de producció d’energia se’n derivarien com a mínim dos efectes positius: la reducció de la dependència de les energies fòssils i ser més curosos amb el medi ambient. L’informe acabava assenyalant que malgrat tot, amb les energies renovables no n’hi hauria possiblement prou per satisfer la demanda i que per això mateix apostaven per reobrir el debat sobre l’energia generada en nuclears.
Ara, passats 15 anys d’aquell informe, cal convenir que la dependència energètica de Catalunya continua essent pràcticament la mateixa que llavors. Així ho corroborava, fa uns mesos, l’Observatori de les Energies Renovables de Catalunya (OBERTCat) en alertar que en matèria de transició energètica no s’estava avançant de manera convenient, ja que a hores d’ara s’estava tramitant solament un 0,29% de la potència renovable que seria necessària per complir amb els objectius climàtics fixats per al 2050. D’aquí que des de l’Observatori es demanés al Govern un canvi de rumb per capgirar la situació que, assegurava, era “la pitjor d’Espanya, amb molta diferència” i que una nova moratòria constituiria “un greu error” en condemnar Catalunya a continuar important energia d’altres zones per satisfer la seva demanda, tot assenyalant que si no es feien els deures, la situació s’agreujaria a partir del 2035, quan hauran tancat les centrals nuclears d’Ascó i de Vandellòs que avui produeixen el 25% de l’energia que a Catalunya es consumeix, contra l’11,8% que aporten les centrals de cicle combinat, l’11,6% que prové de les hidràuliques, el 5,7% d’origen eòlic i el 0,86% de fotovoltaica. La resta d’energia –més del 45%– ens arriba de fora del país.
Fa poc més d’una setmana, el Govern de Catalunya aprovava la modificació del decret 16/2019 sobre energies renovables amb l’objectiu –segons s’especificava– de revertir el retard i aconseguir que la “transició energètica es pugui desenvolupar de manera distribuïda i descentralitzada en el territori”. Però el decret no va trigar a ser atacat pels contraris a les renovables –cosa que fins a cert punt no hauria de causar més sorpresa– i també –i això sí que és molt més preocupant– pels experts que consideren que la modificació del decret es queda curta i que en cap cas resol les traves reglamentàries i burocràtiques que tant alenteixen el desenvolupament de les renovables a Catalunya.
I així estan les coses, en espera que algú que evidentment no existeix encerti amb la fórmula magistral per resoldre la contradicció que s’estableix entre demanda d’energia, consum racional i fonts de generació –sostenibles, per descomptat!– que volem lluny de casa i que no molestin la nostra mirada, tot i que de sobra sabem que allò que de cap de les maneres és sostenible és que continuem instal·lats en la cultura que tant ens abelleix del no a tot.
Els enginyers catalans, fa quinze anys, advertien sobre els mals que pel creixement econòmic del país ens caurien al damunt en cas de no actuar amb celeritat per redreçar la deriva que patíem en matèria de generació d’energia amb renovables. I he de confessar que vistes com estan avui les coses, no vull ni imaginar quin pot ser el panorama energètic de Catalunya d’aquí a quinze anys més.
