Publicitat
Ciutat

Carrers privats on l’Ajuntament de Sabadell no pot arribar

A simple vista, és un carrer qualsevol. Una plaça més de Sabadell. Sobre el paper, almenys una vintena de carrers aparentment municipals no són de titularitat pública. Són espais privats, però oberts als vianants: malgrat que pertanyen a un propietari –a una comunitat de veïns, a l’Agència de l’Habitatge de la Generalitat o a l’empresa municipal d’habitatge de Vimusa–, tothom hi pot accedir.

Les places i carrers interiors de Can Deu pertanyen a Vimusa des de la seva construcció, el 1970, malgrat que ja s’ha activat la cessió a l’Ajuntament. Una part del quadrant del polígon Arraona-Merinals mai no ha estat de titularitat municipal. Fins ara, és propietat de l’Agència de l’Habitatge. Altres espais [vegeu mapa], com ara la plaça de les Termes, el carrer de la Gomera (els Merinals), el carrer de Ricard Marlet (Sant Julià) o el de Bellsolà (Sol i Padrís) pertanyen al mateix veïnat. Però tothom en pot fer ús. 

Aquesta figura urbanística té lletra petita: el manteniment de l’espai i la responsabilitat legal recau sobre els propietaris. Si una vorera d’algun carrer privat es fa malbé, la reparació hauria d’anar a càrrec dels propietaris. També la neteja d’aquests espais. “És il·legal que l’Ajuntament hi intervingui, no és de la seva propietat”, explica Oriol Martori, arquitecte urbanista. Però aquests espais “es poden regular amb algun conveni publicoprivat”, afegeix l’arquitecte urbanista Marc Deu.

“La normativa és clara: els ajuntaments s’han de fer càrrec de l’espai públic. Però, en aquests casos, són espais privats malgrat que aparentment no ho semblin”, detalla Marc Deu. El regidor d’Espai Públic, Jesús Rodríguez, explica que aquests espais solen ser propers a vies públiques i “compten amb enllumenat, recollida d’escombraries i altres serveis bàsics”. L’excepció es troba en la jardineria i el manteniment de ferms i voreres: “En aquests casos, a vegades s’actua per interès públic i seguretat dels vianants i si es donen aixecaments o esfondraments greus”, apunta Rodríguez.

Aquest model aixeca reclamacions entre els residents, que exigeixen un manteniment ordinari a l’administració pública. En el cas dels carrers interiors de Nostra Llar, fa més d’una dècada que el consistori va assumir que els havia d’atendre: “No és competència de l’Ajuntament, però van assumir la neteja i el manteniment bàsic. Tot i això, mai s’ha canviat la titularitat sobre el paper” explica Paco García, des de l’associació de veïns de Nostra Llar. 

El cas és similar als espais interiors de Can Deu, on s’han fet intervencions al llarg dels anys, tot i que Vimusa ja ha activat la cessió d’aquest espai a l’Ajuntament. Però mentrestant, han estat els mateixos veïns qui s’han encarregat del manteniment de la plaça de les Acàcies, a tall d’exemple.

Si bé les brigades municipals han pogut fer actuacions puntuals, el consistori no pot elaborar un pla d’actuació o remodelació d’aquestes zones. Bàsicament, perquè no són de la seva propietat.

El carrer de la Gomera, als Merinals / LLUÍS FRANCO

Seure a negociar

El planejament urbanístic no és inamovible. En aquests casos, hi ha diverses opcions. La primera seria seure a negociar amb la propietat la cessió total de l’espai “quan sigui d’interès públic”, explica Martori. També es pot plantejar un conveni de col·laboració publicoprivat, un win to win: “l’espai es manté obert al trànsit i, a canvi, l’Ajuntament n’assumeix el manteniment”. O bé que el privat es faci càrrec de l’espai i de la seva reparació, una opció que fa escalar les derrames a les comunitats de veïns. 

Un exemple seria el carrer de Ricard Marlet, al barri de Sant Julià. “Vam arribar a un acord amb els veïns: ells tanquen el carrer al trànsit rodat– només hi pot accedir el veïnat– i ells s’encarreguen del manteniment”, explica l’exregidor Xavier Guerrero. De fet, els experts apunten que, sense conveni signat, els propietaris de l’espai poden barrar el pas als vehicles: “Si no es tracta d’una parcel·la amb servitud de domini públic [una fórmula que exigeix al propietari permetre el pas], el propietari pot decidir quin ús en fa”, detallen els arquitectes urbanistes. 

 Sota aquesta figura urbanística, l’Ajuntament no hi pot intervenir. La via perquè el total manteniment vagi a càrrec de les arques públiques és cedir l’espai a l’Ajuntament. Rodríguez no ho descarta. “Es poden regular les propietats o gestionar cessions en casos que estiguin justificats”. És qüestió de seure a negociar.

Publicitat
Comentaris
To Top