“Escolta Pilar, hi ha uns senyors de cabells blancs que et busquen”. Pilar Junyent estava l’Escola Illa i, intuïtivament, va dir que sí. Ceramista des de la joventut, es va encuriosir. Els senyors de cabells blancs no eren altres que Antoni Canadell i Salvador Saura. Dos dels membres amb els que, 50 anys enrere, havia arrencat un col·lectiu artístic que es donaria a conèixer com Trobada 71.
“Escolta Pilar”, li havien dit l’any 1971, però a un altre centre docent. Era l’Escola Industrial, ella just arrencava amb les ceràmiques, i un professor li va dir: “Alguna gent està muntant un grup per fer una exposició”.
50 anys separen les dues converses. I és que el 20 de novembre de 1971, exactament quatre anys que morís Francisco Franco, s’hauria d’estrenar l’exposició Trobada 71. Eren 11 joves sabadellencs, de disciplines artístiques com la pintura, l’escultura, la fotografia… La fatalitat s’endugué per davant el jove Josep Blanes al desembre, tan sols un mes després d’estrenar a l’Acadèmia de Belles Arts.
Les cròniques del Diari de Sabadell, signades per Rosa Ten, documenten l’estrena de la mostra a la Belles Arts. Un temps en que l’icònic espai del Passeig Manresa era cau de la intel·lectualitat democràtica i la Sala TRES es configurava com a punt de trobada d’artistes avantguardistes com Fina Miralles i el pintor Guinovart (a més del Grup Gallot, que venia dels anys 60).
Un any més tard, al 1972, tornen a exposar, en aquesta ocasió a la Sala Rovira. “També pintàvem al carrer, des d’oli, llapis…”, explica Salvador Saura. “Cada qual tenia el seu estil”, afegeix, sense que el grup es considerés fills d’una línia política o corrent artístic definit.
Algunes de les ceràmiques de l’exposició / VICTÒRIA ROVIRA
“Tanmateix, la universitat, la mili i altres deures personals ens van anar separant”, matisa Saura, fins que el col·lectiu quedés dissolt per la pròpia força de la separació física. I així han passat anys i panys, en els que cadascú ha anat a la seva. Tret de la relació entre dos senyors de cabells blancs (“bé, jo no en tinc de cabells”, matissa Antoni, rialler), que es mantindria en el temps i fins a arribar als nostres dies. De fet, des de l’any 2012 que han anat realitzant algunes exposicions conjuntes, a raó d’una cada dos anys, aproximadament. “I fa tres anys, parlant parlant, ens vam adonar que en breu faríem el 50 aniversari d’ençà que comencéssim”, revela Saura.
La idea no va quedar en un pou fosc, sinó que va esperar que arribés el seu moment. I el moment és ara. El proper dissabte, 20 de novembre, exactament 54 anys més tard que morís Francisco Franco, celebraran mig segle d’ençà que omplissin la Belles Arts amb les seves obres multidisciplinàries.
Justament per celebrar l’efemèride, tornen al lloc del crim. I és que dimecres van inaugurar una nova exposició, en la que es pot trobar tant obra nova com antiga. De 1971 i de 2021. Ocupa totes les sales del centre: la Sala I, la Sala II i la Cub d’Assaig.
Obra de Salvador Saura / VICTÒRIA ROVIRA
Malauradament, no hi són els onze originaris. A la sobtada marxa de Blanes en els inicis del grup, cal afegir tres membres que no han aconseguit localitzar de cap de les maneres. Altres tres membres van donar senyals de vida, però no van participar de la mostra amb la seva obra. En canvi, sí van acostar a la inauguració de dimecres. Els altres quatre ja esmentats (Teresa Abad, Toni Canadell, Pilar Junyent i Salvador Saura) se’ls han afegit dos nous col·laboradors: Montse Gascó i Jaume París.
Ells i ells conformen l’abraçada fraternal (i artística) que es pot veure a l’Acadèmia de Belles Arts fins al proper 10 de desembre.
