[Per Josep Gisbert, periodista]
El debat que hi ha sobre els aeroports en aquest país és dubtós que es reprodueixi en els mateixos termes enlloc més del món. Perquè és difícil que enlloc més del món es tinguin en tan poca consideració com aquí i es vegin com una nosa i no com una oportunitat. S’ha palesat arran de la controvertida ampliació de l’aeroport de Barcelona que hi ha plantejada. Però a Sabadell no li calen exemples forans, perquè sap molt bé, per experiència pròpia, de què va tot plegat.
Són recurrents les protestes dels ajuntaments del voltant per les molèsties –soroll, perillositat…– que produeix a aquells que resulta que s’hi van instal·lar quan l’aeroport de Sabadell feia anys i panys que hi era i sabien perfectament quines són les servituds d’una infraestructura d’aquestes característiques. La qüestió no és, per tant, què hi fa l’aeroport al lloc on és, sinó què hi fan moltes de les construccions que el rodegen i que en molts casos deuen ser manifestament il·legals, com ara les que estan situades a la línia d’aterratge i enlairament dels avions, els permisos de les quals els devien donar –el que són les coses!– les autoritats dels mateixos municipis que cada dos per tres posen el crit al cel.
El mateix, o gairebé, val per a l’aeroport de Barcelona. La discussió sobre l’ampliació, perquè si tirés endavant posaria en perill els espais naturals de la Ricarda o el Remolar, al delta del riu Llobregat, en realitat no hauria de tenir lloc si se situés en el punt que veritablement correspon i no en aquest. La pregunta és per què les actuals pistes de l’aeroport, la llarga, la tercera i la transversal –però molt especialment les dues primeres–, no poden actuar al màxim de la seva potencialitat. I la resposta no és perquè hi ha unes llacunes que cal protegir, sinó perquè fer-ho molestaria els veïns que viuen als voltants de la instal·lació i sobretot els d’una urbanització més a prop que les altres que no és pas que es construís quan l’aeroport encara no hi era, sinó que els que van donar els permisos perquè es fes i els que van decidir fixar-hi la residència sabien perfectament on es ficaven. A no ser que tots plegats fossin sords, que no sembla el cas.
Que l’aeroport de Barcelona necessita una pista de tres quilòmetres perquè les aeronaus més grans es puguin enlairar sense problemes? Però és que ja la té, és la pista llarga. Quin problema hi ha, doncs, que la pista llarga funcioni a ple rendiment amb els avions més grossos i la tercera pista ho faci amb els de dimensions més reduïdes, i totes dues indistintament en les configuracions nord i sud en funció del temps? O és que resulta que Catalunya és l’únic lloc on els avions fan soroll i a la resta del món són silenciosos? Potser aplicant la racionalitat n’hi hauria prou i no caldria plantejar-se, certament, segons quines ampliacions. El que sí que s’hauria d’ampliar, i reformar, i amb urgència, és la T2, perquè aquesta terminal es troba en un estat d’abandonament i deixadesa tals que és indigne i impropi d’un país que es té per desenvolupat.
La cosa, però, no acaba aquí. Les protestes pels sorolls dels avions també han arribat a l’aeròdrom de la Cerdanya –el segon centre d’operacions de l’Aeroclub Barcelona-Sabadell després de l’aeroport de Sabadell–, la comarca que deu tenir la proporció d’habitatges tancats i pobles deserts més elevada de Catalunya durant la major part de l’any. Però, tot i això, es veu que a les delicades oïdes dels propietaris de les segones residències de Barcelona els molesta que s’enlairin i aterrin les avionetes, de manera que la solució és que a partir de l’1 de gener de l’any vinent les més sorolloses –les que remolquen els planadors– deixin de volar. Increïble, però cert. I és que aquí, efectivament, les coses no són com enlloc més del món.
