Com a teatre religiós popular, amb dosis d’humor, Els Pastorets de Folch i Torres potencien la festivitat d’aquestes dates i representen una herència cultural bastida sobre una catalanitat que es reivindica tradicionalment amb muntatges com el de la companyia Joventut de la Faràndula. L’agrupació teatral va estrenar la seva producció d’enguany resolent amb qualitat els tres eixos principals: gest, escenografia i acció.
L’espectacle, dirigit per Raül Vilasís, Berta Vidal, Jordi Berch i Ruth Garcia, ofereix una proposta ben resolta i respectuosa amb la matriu literària en una concepció clàssica en la qual els personatges segueixen estereotips diàfanament identificables, movent una quantitat considerable d’actors i mantenint un ritme d’escenes dinàmic i logísticament àgil.
Sense gaires novetats respecte a altres anys, la sessió segueix sent entretinguda i impacta visualment amb elements corporis en ambientacions com la del bosc (arbres, boira) i la de Betlem, que demostren detalls arquitectònics i de disseny hàbilment calculats. I, també, és clar, en les manifestacions identitàries com la sardana o els cuplets reivindicatius que prenen caràcter cívic. A més, la coordinació d’efectes de so, esclats de petards del dimoni i el vestuari fantasiós i monstruós arrodoneixen la riquesa estètica del conjunt.
Una estampa d’Els Pastorets de La Faràndula / LLUÍS FRANCO
Entre les individualitats cal destacar el Lluquet (Gorka Plans) i el Rovelló (Gerard Escudero), amb intervencions fluides i que denoten l’experiència assolida en els rols les darreres temporades. També el Jeremies d’Arnau Solsona, el Satanàs de Miquel Roselló i la majoria dels comprimaris. Llàstima que el programa de mà, només consultable virtualment, no indiqui les dates d’actuació en els casos de doble repartiment d’alguns personatges en les vuit funcions programades.
En resum, cal felicitar la companyia per aquesta esforçada tasca col·lectiva que la posiciona com una opció de qualitat dins la cartellera catalana per conèixer aquest clàssic que corrobora que el teixit cultural de Sabadell és una pedrera teatral de nivell. I més, davant un públic en què abundava força quitxalla que, en alguns casos, van gaudir de la seva primera experiència teatral.
En aquests delicats moments, la normalitat cultural de poder-ho fer en català aporta més a la vitalitat de la llengua que els pretesos asos a la màniga dels suposats Sant Gabriels del Parlament.
Un instant d’Els Pastorets, diumenge passat / LLUÍS FRANCO
