[Per Manel Larrosa, arquitecte urbanista]
Fa més de quaranta anys la idea d’una pàrquing al centre contravenia tota la ideologia d’esquerres. Un aparcament havia de ser perifèric, ja que en situació central suposava un contraproduent atractor de mobilitat. Per contra, la pressió de comerciants i Cambra de Començ no deixaven d’insistir en la seva absoluta necessitat. Era un temps en que ni el parquímetre no existia perquè no assolia credibilitat, una cosa reservada a la societat dels països de mitja França cap al nord.
Els exemples de moltes ciutats catalanes que comptaven amb un aparcament cèntric feia pressió sobre el govern municipal d’Antoni Farrés en una situació sense sortida amb un debat de pura trinxera. Passat el 1985, més de sis anys després de govern d’esquerres i llavors en majoria del PSUC, aquest no podia oferir cap alternativa, ja que no hi havia absolutament cap lloc on situar una oferta viable. Cap dels buits urbans que han estat generats al llarg dels anys posteriors llavors no hi era.
I la demana era aparcament al Passeig de la Plaça Major i la possible alternativa a la Plaça Marcet la proposaven els que no usaven cotxe, en un lloc on calia desfer un únic espai enjardinat. I la seva distància al centre, que encara no tenia cap carrer de vianants, era enorme.
En aquest context, amb Antonio Trives, el regidor de trànsit, en una sessió a la Cambra de Comerç vam oferir una hipòtesi possible: aparcament a Dr. Robert, de dimensions moderades (dues plantes), sense envair el carrer i que permetés la illa de vianants del diumenge (amb accessos alternatius) i que no tallés el transit de l’eix central durant les obres ni malmetés la gran estació de busos que era el Passeig. Aquesta opció significava anivellar la plaça, fer-ne un sòcol monumental a l’edifici de l’ajuntament. Antoni Farrés es va assabentar de la proposta un cop feta. Mai els regidors contradiríem la seva figura, però aquí, com a excepció, es va trobar amb un fet acomplert, un canvi de guió.
A partir d’aquí les coses ja es van complicar i aquest fou el meu llegat enverinat a Dolors Calvet, la meva successora a la regidoria. La pressió dels botiguers aconseguí la tercera planta soterrada i que el forat ocupés el carrer fins l’església dels Padres i en el moment de les obres es va descobrir un tram de muralla, l’únic potent i mai entrevist, quan en la resta de perímetre només no s’ha trobat gairebé res més que murs de parcel·les.
Però, abans d’acabar el meu temps de regidor, sí que em vaig moure perquè l’aparcament fos de gestió municipal, en la línia del que feia aleshores l’ajuntament de Barcelona (regidor Joan Torres Carol -PSC-), on combinant ingressos de parquímetre i dels aparcaments aconseguia multiplicar-los en indrets on cap concessionari privat mai no hi hauria optat i així va muntar una empesa pública notable i autofinançada. Mai no fou possible que els meus companys de govern acceptessin aquesta posició. Si el pàrquing era un Mal que havia d’empassar-se, llavors havia de ser una concessió on no involucrar-se gens. Una mica tot el contrari del que després fou la gestió de l’Eix Macià, on sí que hi va haver una total implicació pública, com hi era en la construcció directa d’habitatge a la Pl. Espanya o en la urbanització de Can Roqueta.
Nota de l’editor: El D.S. obre les pàgines a les opinions dels grups amb representació a l’Ajuntament, que es publiquen segons ordre d’arribada.
