Pedro Munitis va dirigir la primera sessió com a tècnic arlequinat el 23 de novembre en substitució d’Antonio Hidalgo amb un objectiu molt clar: treure el Sabadell del pou de la taula. L’últim ‘7 de 9’ confirma la línia ascendent amb unes sensacions esperançadores contra el Linares. Hem volgut conèixer com ha viscut aquestes intenses setmanes, farcides de contratemps, i també la seva visió del futbol després d’una trajectòria envejable com a jugador professional.
Quan Munitis es retira, ja sap que serà entrenador? En la meva última etapa de jugador al Racing ja entrenava un equip aleví. Llavors em va començar a interessar i el fet d’haver coincidit amb Marcelino Garcia Toral va despertar la meva curiositat.
En més d’una ocasió ha dit que Marcelino és el seu mirall. He tingut diversos entrenadors i de tots he tret coses positives. Al Real Madrid estava Vicente Del Bosque, una grandíssima persona que feia una gestió de grup impressionant. Considero a Manolo Preciado o Nando Yosu els meus pares esportius quan vaig arribar al primer equip del Racing. També tinc un gran record de Miguel Ángel Portugal, Joaquín Caparrós, Jabo Irureta o Vicente Miera, que em va fer debutar a la lliga davant la Real Societat, però amb Marcelino hi ha un abans i un després. Ho tenia tot super treballat i em va fer entendre això del futbol d’una altra manera.
Va començar a la banqueta del Racing i en un moment delicadíssim… Allò va ser un autèntic màster. El club estava en una situació institucional desastrosa, fins i tot amb perill de desaparèixer. Ens van trucar (Munitis va fer un trident amb Colsa i Pinillos) per intentar evitar el descens. Faltaven 15 jornades i estàvem molt lluny de la salvació, però vam fer uns bons números per arribar a l’última jornada amb opcions tot i no dependre de nosaltres. Havíem de guanyar a Albacete i esperar que perdés l’Osasuna.
I llavors apareix el Sabadell, rival d’Osasuna. El record no és gens bo d’aquella primera relació, oi? Doncs, gens. De fet, és un dels pitjors records de la meva vida professional. Quan es va confirmar la nostra victòria al Carlos Belmonte jo sabia que el Sabadell anava per davant i en unes dècimes de segon vaig passar de la més gran satisfacció a la decepció més absoluta. Va ser molt dur. El Sabadell també ens havia guanyat a la Nova Creu Alta en un partit increïble i d’errades nostres.
Com a entrenador, li ha tocat fer gairebé sempre de revulsiu en equips amb problemes. És un hàndicap? És el que ha sortit i es tracta d’adaptar-se a la situació. Ha passat amb el Racing, la Ponferradina, l’UCAM Múrcia i el Badajoz. Aquí sí que vam tenir l’oportunitat de començar un projecte la temporada següent. Teníem ganes de fer una pretemporada, treballar amb l’equip des de l’inici, però sabíem que era un club complex, les circumstàncies no van ser les adequades i vam decidir marxar. De totes maneres, totes aquestes experiències penso que han estat un gran aprenentatge i m’han servit de formació. Potser si el Racing s’hagués salvat, m’hauria quedat allà i ara no tindria aquesta formació. M’ho prenc de manera positiva, tal com em va passar de jugador.
El Sabadell el crida. Com ho veia des de la distància? Des de fora teníem constància d’un bon nivell futbolístic de l’equip, però no sabíem què estava passant dins, als budells del vestidor. Precisament les situacions viscudes en anteriors clubs que també venien de perdre la categoria i es trobaven en circumstàncies que ningú espera ens donava una experiència important.
Quina imatge es troba. Un equip trencat? En aquests casos, sol passar que cadascú ho enfoca en l’àmbit personal, per anar sobrevisquint. És evident que hi ha símptomes de bloqueig, tensió, falta de confiança i l’afegit de no guanyar a casa.
Quin va ser l’antídot de Munitis i el seu cos tècnic per intentar revertir la situació? Com vaig comentar, no podíem enfocar-ho tot només en els resultats immediats sinó en els objectius per aconseguir-los. Centrar-se en el que depèn de nosaltres per acostar-nos a la victòria, posar la pedra sobre el qual volem construir. Havíem de ser un equip per sobre de tot. En aquestes situacions, el més fàcil és dispersar-se de manera individual. El futbol és segurament l’esport col·lectiu més individual, hi ha molt d’egoisme. A un jugador gairebé el primer que li demanen és si ha jugat i ha marcat gols. Jo em pregunto: quants futbolistes arriben a un nivell de gran brillantor de manera constant? Els podríem comptar amb els dits d’una mà. El nostre repte era el grup, convèncer a tots que havia de primar el col·lectiu per sobre del talent, que n’hi ha molt en aquesta plantilla. I això crec que s’està aconseguint, ens hem convertit en una família que va en la mateixa direcció. És l’única manera per superar les dificultats que hem tingut i les que vindran.
Equip rocós, ordenat i al contracop. Seria un bon concepte per a vostè? Sense pilota, sí; amb pilota, no. M’explico: volem ser un equip fort defensivament, rocós, que no concedeixi i capaç de sortir a la contra. Però amb la pilota volem proposar, tenir el control del partit, la capacitat d’iniciació, ser verticals amb espais o fer un bon atac en camp contrari.
Aquesta definició s’acostaria als 30 minuts entre l’1-1 i 3-1 davant el Linares? Es tracta de ser un equip el més complet possible en totes les facetes. És un procés llarg i he tingut la sort de trobar-me uns jugadors amb una actitud brutal. Han deixat els egos a un costat i han entès que havia de prevaler a faceta col·lectiva per sobre de l’individual. Això és una dificultat quan tens futbolistes de talent, però hem aconseguit disfressar-nos, amb tots els respectes, en obrers quan no tenim la pilota i treure aquest talent quan la tenim.
Li agrada parlar amb els jugadors amb grup o de manera individual? Hi ha moments per a tot. En grup, un de sol o per línies. Entenc que hi ha d’haver un acostament personal, però això també fa patir. Si empatitzes amb un futbolista i després l’has de deixar fora de l’onze… És el més dolorós, però prendre decisions forma part de la meva feina. Vull que el jugador i la gent entenguin que ho faig sempre pensant el millor pel grup.
El van fitxar per assolir la permanència. Si ara ve algú i li diu que guanyant al Betis Deportivo el play-off està a 7 punts, és un boig? Tu ho has dit, està boig. Com he repetit moltes vegades, jo només parlo a curt termini. Ara, Betis Deportivo. Ho vam fer així amb Castelló, Costa Brava o Linares i ha sortit força bé. El dia que ho enfoquem diferent, més enllà, en caurà una bufetada que ens farà despertar de cop.
De totes maneres, aquestes mínimes diferències parlen de l’enorme igualtat del grup. Pot passar de tot amb més d’una volta per jugar, no? Per proximitat havia seguit partits del grup 1 i puc dir que el 2 té un nivell molt superior, amb una igualtat tremenda. Guanyar un partit és complicadíssim. Contra el Linares, amb el 3-1, tampoc pots estar tranquil. Cada partit és una batalla i un patiment constant. Qualsevol detall ho pot canviar tot.
Li agradaria que el club li fes una oferta de renovació i liderar un nou projecte? Repeteixo que els meus objectius són sempre a molt curt termini. No necessito motivacions extres per donar el 200 %. Seria un continuar perquè em sento molt a gust, però el club va ser molt clar: fins a final de temporada. I cap problema. El més important és que em deixin treballar i això està passant.
Quin missatge donaria a l’afició? Primer, màxim agraiment pel seu suport incondicional. No és fàcil en situacions així. Si apareixen escletxes, pot ser el principi del fi. Hem d’anar tots de la mà i ser una gran família.
