Si bé escrivim el seu nom a les pàgines de Cultura, podríem haver-ho fet a les d’Economia. I és que Tomàs Pladevall naixia l’any 1946 en el marc d’una família dedicada a la fabricació de teixits de llana, amb una “quadra” de quatre telers. De fet, va estudiar Peritatge Tèxtil a Terrassa.
Però el cinema l’havia cridat molt abans, quan amb tot just 5 anys, el seu pare es va comprar una càmera de 8 mil·límetres (o Súper 8). “Tot i que era molt petit, em deixava fer alguns plànols. Bàsicament, perquè ell també volia sortir!”, diu Pladevall amb una rialla.
No és l’únic record d’infantesa que el vincula al cinema. “Darrere del Casal Pere Quart hi havia una gran pista que en dèiem la Pèrgola i on, a l’estiu, feien cinema a l’aire lliure”, fa memòria Pladevall. “Devia tenir 4 anys, però era fantàstic: Nosaltres hi anàvem per darrere de la pantalla i veiem com es projectaven les imatges”.
Uns anys d’el·lipsi ens porten a un jove Pladevall de 19 anys. Francesc Bellmunt se li acostarà per proposar-li de fer cinema junts. I així arrenca un artefacte artístic que anomenaran Lentiplasticromocoliselectoserpentigraf. El primer film va ser Coses que passen. “Fixa’t, vam jugar a cara i creu amb el Francesc per veure qui la signava!”, rememora. La signaria Bellmunt. Poc més tard, Pladevalls marxava a fer la mili. I posteriorment, a l’Escola de Cinematografia de Madrid.
Acadèmia de Belles Arts
Mentrestant, a Sabadell és l’Acadèmia de Belles Arts on es juga la partida de les avantguardes culturals. Un aire renovador permet obrir la Sala d’Art Actual, des de l’any 1958 (que serà predecessora de la cèlebre Sala TRES, nascuda el 1972). El Grup Gallot sacseja principis dels 60 i noms com Alfons Borrell i Antoni Angle estan en auge. Es crea l’Aula de Cinema. A partir de 1964 s’exhibeixen aquelles curioses Lentiplasticromocoliselectoserpentigraf, filmacions curtes en Súper 8 amb Bellmunt, que les cròniques de l’època defineixen com llenguatges antiartístics del dadà i del surrealisme. Gags visuals on importava més el gest corporal que el relat en si mateix.
Alfons Borrell, Benet Ferrer, Joaquim Montserrat, Carme Casas, Antoni Angle, Francesc Bellmunt, Pere Sanromà i Pladevall (amb barret). Fotografia feta a l’estudi de Cal Llobet, a la Via Massagué. / CEDIDA
I l’any 1967 té lloc una cèlebre exposició, encara més pel caràcter efímer (tan sols va durar de les 19 a les 23 h d’aquell 4 de juliol). Es coneixerà com la mostra Angle – Bellmunt – Benet – Borrell – Casas – Montserrat – Pladevall – Sanromà, pels artistes participants, amb poesies cicloestilades, ceràmica i pintura abstracta.
“Eren temps de trencament absolut. Va ser un revulsiu!” sosté Pladevall, qui també va pintar art abstracte uns dos anys. “Amb aquest grup d’amics, ens bellugàvem per tot arreu. També vam fer un programa a Ràdio Sabadell que ningú entenia”, somriu Pladevall mentre ho explica.
També va participar del teatre del Grup Palestra, liderat pel recentment desaparegut Salvador Fité. I també de disc-jockey a la discoteca Boeing, a la carretera de Terrassa. “M’encarregava del tema dels llums”, recorda.
Pladevall, en plena feina / DS
En el cinema, rodarà Robin Hood nunca muere juntament amb Francesc Bellmunt, qui li obre les portes –reconeix Pladevall- al sector professional. Després arribaran grans projectes com Tatuatge, amb Bigas Luna. I la primera pel·lícula en català: L’obscura història de la cosina Montse. També L’orgia, un film tan comercial que va durar un any a la cartellera. I Carnaval, de la mà de la companyia Els Comediants.
“L’Imperial s’ho val”
La seva carrera com a director de fotografia ja ha agafat del tot embranzida quan sorgeix la campanya L’Imperial s’ho val, en contra del seu enderrocament. Fins i tot van aconseguir el suport d’Steven Spielberg. No hi ha acte de suport en el que no hi participi Pladevall. Finalment, el resultat és l’edifici (i plaça) de l’actualitat. “Va ser una arrabassada. Ara no té res a veure amb el que era”, diu Pladevall.
De fet, Pladevall sosté que hi va haver una possibilitat d’ubicar l’ESCAC a Sabadell, fent servir l’Imperial com a base, per`po no es va aprofitar i va acabar a Terrassa. “L’alcalde Farrés va fer moltes coses molt interessants a nivell social, però no tenia sensibilitat per mantenir el patrimoni”, critica. “Ni Antoni Farrés ni cap alcalde n’ha tingut”, afegeix. Cita també la destrucció dels Campos. De l’Euterpe. D’aquí que ell senti que manté una relació d’amor-odi amb Sabadell.
I tot i que en l’actualitat viu a Roda de Ter (plana de Vic), té entre mans un projecte ben local: un recull de malnoms i mostres del llenguatge popular de Sabadell, que ell anomena Aspectes Terminològics Sabadellencs dels Anys Cinquanta i Seixanta. Anuncia que té intenció d’abocar-ho tot en un bloc al llarg de 2022.
Pladevall, més recentment / ACN
En ocasions ho ha comentat amb el cronista Jaume Barberà, amb qui intercanvien impressions o pistes sobre aquestes anècdotes locals que tant els hi agraden. Amb la Covid no s’han pogut veure, però tenen un dinar pendent. Jaume Barberà ho diu ben clar al DS: “Pladevall va ser el número 1 de lo seu. Li han fet homenatges per tot arreu. Sense dubte, aquí a Sabadell hauria de ser molt més reconegut”. També li dedica un extens article en el seu bloc Sabadellejant.
Tampoc és que la distinció de l’Acadèmia del Cinema Català sigui la primera que rep, però és una cirereta a la longeva carrera de Pladevall. 50 anys treballant, que avalen el fet que l’Acadèmia el consideri “un dels més rellevants directors de fotografia del darrer mig segle a Catalunya”. Pladevall rebrà el guardó honorífic en el marc de la gala dels Premis Gaudí, el 6 de març al MNAC. A més a més, el Museu de les Arts Escèniques (de l’Institut del Teatre enllesteix un fons personal de Pladevall, per a preservar la seva memòria.
