Sabadell i la moda van ser dos grans amors indestriables, units des de l’inici de la seva vida, per a Toni Miró, mort aquesta setmana als 74 anys. Així ho plasmava en l’entrevista que l’aleshores periodista del Diari de Sabadell Víctor Colomer va fer al geni sabadellenc el maig de 2000. Les respostes del referent de la moda també reflecteixen el seu tarannà i una manera de veure el món molt concreta. És per això que hem recuperat l’entrevista.
Antoni Miró, dissenyador: “He nascut a Sabadell i m’enterraran a Sabadell”. 6/ 5/ 2000. Per Víctor Colomer.
El dissenyador català més internacional, Antoni Miró Tintó, 53, va ser ahir a l’Escola de Disseny, ESDi, per inaugurar la mostra Antoni Miró, interdisciplinari. No només es reconeix sabadellenc, sinó que assegura que el seu ofici li ve de l’amor als teixits que li va inculcar el seu pare, un viatjant tèxtil sabadellenc de la vella escola.
-Va néixer al carrer Regàs.
-Sí, però als 5 anys ja marxava a Barcelona per la feina del meu pare.
-Té records de Sabadell?
-Molts. Anàvem amb tartana a buscar el meu pare a l’estació de la Renfe. Ell feia el Nord d’Espanya, tot amb tren, i s’estava un mes fora. Recordo com trontollàvem dins aquella tartana i la meva mare m’havia d’agafar.
-On treballava el seu pare?
-Giralt, Graneri, Domingo Codina… fabricants d’aquella època.
-Què més recorda?
-El soroll dels telers a les fàbriques, aquell txac-txac, txac-txac. Recordo el meu pare arribant al menjador amb abric llarg, deixant les maletes al terra, deixant-se caure a la butaca i pujar-me als seus genolls dient «estic molt cansat».
-Què més?
-Recordo que em passava les mans per la cara i jo sentia l’olor de tabac. M’agradava aquella olor.
-Són records primitius: olors, sensacions…
-I també imatges. Recordo un cap d’any que no em van portar a dormir i a l’eixida hi havia un cubell molt gran, d’aquells de ferro per rentar la roba, ple d’ampolles de xampany amb gel.
-Això de «l’eixida» no és gaire barceloní.
-No sé com en diuen a Barcelona. Els pares sempre en van dir l’eixida. La recordo molt bé, això ja era al carrer Zumalacárregui.
-Ara es diu Espirall.
-Ah sí? Doncs era el meu carrer. I l’interès per la moda em ve del meu pare. Tenia molta sensibilitat i s’estimava el teixit, hi entenia molt.
-I als 5 anys se’n va anar a Barcelona.
-Sí, però anàvem venint per veure els avis. Els avis paterns perquè els Tintó ja eren morts. Per cert, el meu avi matern, Tintó, també era artista. Pintava frescos. I un germà seu va ser regidor de l’Ajuntament.
-Encara li queda família?
-Sí, vinc sovint a les festes i enterraments. I a mi m’enterraran a Sabadell, al panteó del meu pare al cementiri de Sabadell.
-I li sembla bé?
-Molt bé! Aquests són els fets saps? Per molta lectura que hi hagi pel mig, jo he nascut a Sabadell i m’enterraran a Sabadell. Més sabadellenc, impossible.
-I a sobre, li toca venir per motius professionals.
-Obligat. Tota la indústria està aquí. Jo ara vinc a Sabadell almenys un cop al mes per veure una prova d’un teixit o per tractar amb els fabricants i bons amics García-Planas i Casanovas.
-Avui presenta a Sabadell la seva faceta més interdisciplinària. Vostè ja dissenya articles d’escriptori, complements, rellotges i el teló del Liceu.
-I ara estic fent tota la decoració d’un hotel de Bilbao.
-Si el seu pare aixequés el cap…
-És que el món de la roba és molt obsessiu i quan m’encarreguen una cosa de fora em diverteix molt. M’hi poso a treballar el mateix dia que m’ho diuen.
-Treballar en el que el diverteix és un privilegi.
-Si són encàrrecs, no. El que passa és que m’hi poso bé. Em diuen, un hotel? Dic sí i hi disfruto. Però jo no ho trio.
-Groc serà un Zara?
-No. Segur que no. Zara és importantíssim perquè ha socialitzat la manera de vestir. Copiant, d’acord, però jo això no ho critico. Però a mi no m’atrau gens ficar-me en estratègies de venda tan complicades. L’Amancio Ortega és una màquina de treballar. Jo sóc més gandul, més artista, m’agrada més crear que copiar.
-Sense crisis de creativitat?
-He tingut moments depressius molt forts, però la creativitat mai me l’he presa seriosament. Per mi crear és com jugar, per això mai no m’han faltat idees. Això de la creativitat és molt complicat. Podria escriure tot un llibre.
-Faci-ho.
Entrevista original a Antoni Miró, publicada el maig de 2000
