Publicitat
MANEL CUNILL LLENAS

Decadència olímpica

[Per Manel Cunill, ambientòleg]

Aquests dies brollen pels mitjans de comunicació tota mena de consignes per crear un ambient favorable a l’artefacte nival que es vol organitzar al Pirineu català. Ja sigui a partir del serial olímpic de la ràdio pública catalana o a les portades dels diaris degans del pla de Barcelona, el soroll no para. Per un projecte fins ara inexistent, però que tothom en parla. El rebombori d’aquests dies, amanit d’encontres i desavinença amb les autoritats de l’Aragó i el Comitè Olímpic Espanyol, més aviat convida a concloure que el Govern està prenent la temperatura política al país. Amb tot, la Plataforma #StopJJOO intensifica la seva campanya i ja ha recollit milers de signatures de persones i entitats.

Una de les argúcies del Govern és limitar al màxim una possible consulta a les comarques afectades pel projecte olímpic. Ara per ara, només es vol fer a l’Alt Pirineu i a Aran. Uns jocs que pretenen celebrar certes proves a Barcelona ciutat i transitar per les comarques del Prepirineu no poden excloure de preguntar als seus ciutadans i vilatans. Només un exemple d’aquesta exclusió inexplicable és el cas del Berguedà i el Ripollès. Sembla que el Govern desconeix que una part de les instal·lacions de les estacions de la Masella i la Molina es troben al Berguedà. I també és cert que una part de l’estació d’esquí de la Molina està situada al Ripollès. Desconec els motius d’aquesta decisió, però marginar les comarques del Prepirineu català és un menyspreu inadmissible.

El febrer del 2016, l’Ajuntament de Barcelona va publicar l’informe: Comissió no Permanent del Consell Municipal d’estudi de la candidatura Olímpica i Paralímpica dels Jocs d’hivern de Barcelona-Pirineus. Aquesta comissió va ser un compromís municipal per dirimir la conveniència de celebrar uns jocs d’hivern el 2022 o el 2026. La comissió va celebrar vuit sessions, en què es van tractar diferents àmbits del polèmic projecte. Avui, un dels afers significatius és conèixer quant costaria a tots plegats organitzar uns jocs al Pirineu. Les dades del 2013 de l’informe municipal de Barcelona ens indiquen un cost de 2.230 milions d’euros. Aquests diners bàsicament servirien per pagar les despeses del comitè organitzador, construir la vila olímpica, així com la construcció de noves instal·lacions esportives al Pirineu i Barcelona. A aquest import milionari s’hauria de sumar el compromís de les administracions de 1.400 milions d’euros d’inversió per ampliar carreteres, com la C-16 i la C-17, i adequar la línia ferroviària de Puigcerdà. Val a dir que aquestes dades no estan actualitzades a hores d’ara ni tampoc preveuen la desviació pressupostària que, en aquests casos, són de l’ordre d’un 150% d’increment. Segurament, la millora de la línia ferroviària a Puigcerdà, l’accés a l’habitatge i la promoció activitats econòmiques no estacionals seria una excel·lent política per al Pirineu i Prepirineu català. Però per això no necessitem uns jocs d’hivern.

L’autoestima d’un país també passa per la seva capacitat de superar l’atzucac ecològic i compartir els reptes i mesures per adaptar-nos a nous escenaris ambientals. Per això és rellevant preguntar-nos, des de les planes del litoral o les muntanyes del Pirineu: quin missatge donarem a la comunitat internacional empenyent uns Jocs Olímpics d’hivern del tot inviables, innecessaris i poc explicables en un país de la conca mediterrània com el nostre?

Publicitat
Comentaris
To Top