[Per Ricard Mas, historiador de l’art]
Enguany fa 150 primaveres que Jules Verne va publicar, en lliuraments, La volta al món en 80 dies. Ho va fer d’una manera intel·ligent: exactament en 80 dies, respectant el temps que durava cada trajecte en tren, vaixell, elefant, trineu o senzillament a peu.
1872 queda lluny: el món havia completat la primera revolució industrial, la del vapor i el telègraf, que connectaven Europa i els seus remots imperis colonials, i engegava la segona fase, la dels combustibles derivats del petroli, i l’electricitat. El temps/espai s’havia accelerat i la primera globalització conduirà al mestissatge cultural i a certa uniformització, com la que es dona en l’estil que aquí anomenàrem modernista.
La primera versió en català arribà el 1934, editada per Joventut. Potser no heu llegit la novel·la
–jo tampoc–, però n’heu vist el film del 1956 amb David Niven i Cantinflas. O heu vist la sèrie de dibuixos animats de BRB internacional (fundada pel mallorquí Claudi Biern Boyd, vicepresident del RCD Espanyol) que TVE va emetre el 1983, o vau assistir al sorprenent musical que es va representar a La Faràndula el 2012, amb text de Míriam Vila Figueras i música de Joan B. Torrella Ibàñez (el responsable de les activitats nadalenques municipals, com la Cavalcada dels Reis). La paradoxa de Sabadell és que, bressol de talents increïbles, sobreviu en una decadència cultural propera a la inanició.
Ah, el 24 de febrer, Movistar Plus emetrà la nova sèrie basada en la novel·la, protagonitzada per David Tennant.
El 1872, quan Verne publica, sense moure’s de París, la seva Volta… fa més de deu anys que un cable submarí uneix telegràficament Amèrica i Europa: acabava de néixer el temps real. A Barcelona els millors restaurants acullen cuiners italians, on triomfen els cannelloni: el 1911 pastes El Pavo comercialitza els primers canelons de pasta eixuta i el plat entra a les llars. Qui no pensa que la seva mare o àvia cuina els millors canelons del món?
El 1972, l’infant Ricard sent una olor irresistible quan passeja pel centre: fa tres anys que al passeig de Manresa hi ha un frànkfurt, i al costat de l’Ajuntament un Viena. Cuina centreeuropea! Aviat proliferaran les pizzeries. Emprenedors catalans que viatgen per Europa importen una nova manera de menjar informal. I al Ricardet, quan li pregunten què vol ser quan sigui gran, respon: “Vull treballar en un frànkfurt”. Ei, que el del passeig de Manresa cuinava cada dia més de 1.000 salsitxes! Encara m’hi aturo, de vegades, com un Proust del junk-food.
Amb la nova globalització dels noranta, hom pot menjar tot el que va tastar Phileas Fogg sense sortir de Sabadell, sigui en un restaurant o comprant els productes al súper de la cantonada. Veiem-ho: quiche i mostassa francesa, pizza i pasta italiana, falafel, hummus i pinxos egipcis, curri i té xai indis, Dim Sum de Xangai i rotllets de primavera de Hong Kong, sopa de miso i sushi japonès, vedella Angus de Nebraska, i per rematar-ho, cervesa Guinness irlandesa, i uns fish&chips a qualsevol pub.
150 anys després de les aventures de l’excèntric Phileas Fogg, hom pot fer la volta al món low cost, en 48-72 hores, sense haver de sortir dels aeroports, i per un mòdic preu que segur que pot pagar en terminis amb targeta de crèdit. 150 anys després d’aquella volta fascinant, però completament imaginària, el viatge que mola és el de l’espai… Ves per on, Verne també se’ns va avançar en això. Punyeter geni!
