[Per Joan Marcet, professor de Dret Constitucional]
En els darrers temps, i de manera reiterada, alguns partits, líders polítics o associacions cíviques estan intentant patrimonialitzar algunes paraules, conceptes o idees que, per definició, no poden ser propietat d’una part perquè són definidores del conjunt. Això ha passat amb Catalunya, quan alguns partits i dirigents polítics han intentat fer-ne una idea exclusiva en benefici propi. En bona part ha passat també amb la democràcia, que massa vegades s’ha utilitzat com a element de desqualificació dels posicionaments o propostes dels adversaris polítics. I més recentment està passant amb la paraula i concepte llibertat, contraposant-la a actituds o definicions d’altres grups socials o polítics.
En les darreres conteses electorals de Madrid i de Castella i Lleó, hem vist com els candidats i dirigents de Vox –així com alguns dirigents del PP, singularment la presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso– han simplificat els seus missatges electorals contraposant socialisme a llibertat. Es tractava, segons ells, d’elegir entre dos conceptes que contraposaven com a antagònics, com si la llibertat individual i col·lectiva de la qual gaudim a Espanya no hagués estat promoguda i propiciada en tota la seva extensió per aquells partits que han defensat i defensen el socialisme com a model social i polític.
Massa sovint es pretén fer oblidar que van ser els militants i dirigents socialistes i comunistes els que, de manera més clara, van contribuir a la defensa de les llibertats democràtiques que gaudim el conjunt de la ciutadania des de la transició de la dictadura franquista a l’actual règim democràtic. Contraposar socialisme i llibertat no només és una aberració històrica, sinó sobretot és un insult a la intel·ligència. Però, ja se sap, en campanya electoral i en temps de pandèmia, tot s’hi val.
Tant o més grollera que la contraposició que intenta la dreta extrema és la que pretenen alguns a l’hora de protestar o de reivindicar les seves posicions. Estem veient com s’autoanomenen caravana de la llibertat els moviments de protesta que al Canadà, França o Bèlgica apleguen antivacunes, conspiranoics i emprenyats diversos. O a casa nostra, bona part de l’independentisme social i polític està reivindicant les seves legítimes posicions apel·lant a la llibertat individual i col·lectiva. En un vídeo ben recent, on podem veure i sentir els manifestants de Meridiana resisteix, se sent clarament reclamar llibertat per al president Quim Torra, com si no gaudís de plena llibertat, i amb sou, despatx, secretària i cotxe oficial que paguem entre tots. El 2019, i a propòsit de la sentència del Tribunal Suprem a dirigents independentistes, es van organitzar com a protesta unes marxes per la llibertat. Es pretenia rememorar les importants mobilitzacions de l’estiu de 1976, la Marxa per la Llibertat que es va dur a terme com a defensa dels punts bàsics, i en aquest cas sí unitaris, de l’Assemblea de Catalunya: Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia. Intentar confondre els dos moviments reivindicatius, allunyats en el temps i en els objectius, és com a mínim un exercici d’aprofitament descarat. Com ho pot ser també l’apel·lació a la llibertat col·lectiva, per tal de reivindicar un hipotètic dret d’autodeterminació, que no troba cobertura en cap norma o principi internacional.
Els drets i les llibertats s’han de defensar, cada dia i amb totes les nostres armes democràtiques, però la utilització barroera i oportunista de la paraula llibertat, contraposada a no se sap ben bé a qui i a què per tal de treure’n un rèdit electoral o polític, és un mal servei al mateix concepte de llibertat, segurament aquell que té una definició i unes concrecions més clares dins la tríada revolucionària que encara estem desenvolupant. Els principis o valors de la llibertat i la igualtat polítiques són essència de la democràcia, que no hauria de tolerar ni dogmatismes ni cinismes interessats. La llibertat és valor indestriable de la democràcia i del seu aprofundiment polític i social.
