Salvador Gomis ha estat reelegit president de l’OAR Gràcia per sis anys més, sense oposició. Si acaba aquest cicle, completarà un total de 22 anys al capdavant de l’entitat gracienca, només superat pel mític Antoni Moix, qui va ser-hi un quart de segle.
Aspira a convertir-se en el president més longeu? No és la meva intenció. De fet, ja vaig transmetre a la junta que a mig curs d’aquesta nova etapa intentarem buscar un relleu a la presidència, alguna persona que encaixi amb el perfil que volem.
Hauria preferit tenir rivals? Sempre dic que és negatiu que no hi hagi eleccions. És preferible la competència, que hi hagi gent que es preocupi, amb inquietuds i la intenció d’agafar les regnes del club. Les úniques eleccions van ser fa sis anys, entre Alfred Pérez, exjugador i tècnic, i la nostra candidatura continuista. És bo escollir entre diferents criteris de gestionar un club.
Molt ha canviat l’OAR des de la seva primera presidència fa 16 anys? La filosofia del club, els seus valors i el tarannà familiar que ens ha caracteritzat, no ha canviat, però la manera d’assolir els objectius, sí. Jo encara recordo l’època de Tomàs Fernàndez, que s’encarregava de presidir el club, organitzar la parcel·la esportiva amb pocs mitjans, mantenir els contactes amb les federacions… Hem passat de dedicar esforços de manera altruista a una certa professionalització, sobretot en l’àmbit tècnic. Ara a l’Àrea esportiva hi participen quatre persones amb l’objectiu de millorar el nivell d’entrenaments o fer fitxatges que donin un valor afegit a què ja tenim a casa. Però per sobre de tot, el nostre lema no canviarà mai: més enllà de formar esportistes, volem formar persones.
L’han hagut de convèncer o ho tenia molt clar? He tingut la sort, i puc presumir d’això, que l’equip que forma part de la junta no para de créixer i em sorprèn gratament. Tenen una dedicació extraordinària. Gent com Vicenç Recaj, Josep Altimis o Josep Abad, qui en tres anys ha revolucionat l’apartat financer de l’entitat. Ara el pressupost – d’uns 200.000 euros – quadra com un rellotge i tenim un control absolut dels fluxos durant l’any. És només un exemple.
La pandèmia ha fet molt de mal als clubs i entitats esportives. Com ha afectat l’OAR? Doncs puc dir que hem tingut molta sort. En dos anys de pandèmia, dels 200 esportistes que teníem només n’hem perdut 40. Voldria destacar la implicació i solidaritat de les famílies per col·laborar mantenint les quotes. Encara ara se’m posa la pell de gallina i sento un gran orgull de la nostra gent. He demostrat que som una gran família i això anima a continuar treballant.
Quin seria l’objectiu prioritari de Salvador Gomis? Ens agradaria tenir la pista poliesportiva exterior coberta. Quan va sorgir l’oportunitat de gestionar-la, després de la marxa del CE Mercantil del camp, la idea era donar vida a aquest espai. Vam crear l’Escola de futbol i futbol sala, també es va invertir en els camps d’esports de platja com handbol i voleibol, amb la col·laboració de l’Ajuntament. Els mòduls de fisioteràpia i material que tenia el Mercantil s’han reconvertit en oficines i una sala multiús on es fa zumba o activitats dirigides. Tot això està ja amortitzat, però penso que ens podríem convertir en una espècie d’Anella Esportiva de Gràcia, a l’estil de Sant Oleguer.
Ara s’estan fent obres que afecten la façana. Per una qüestió d’afavorir la mobilitat dels accessos i s’ha aprofitat per millorar el sistema de clavegueram i també es milloraran els serveis del pavelló. Des de la seva inauguració – octubre de l’any 1986 – només s’ha col·locat una nova coberta perquè hi havia goteres i el canvi de la pista sintètica.
En l’àmbit esportiu, està vivint la temporada més il·lusionant? Bé, només arribar a la presidència em vaig trobar amb l’ascens de despatxos a la Divisió de Plata per la renúncia del Barcelona B. Va ser una experiència molt intensa. Vam haver de duplicar el pressupost i fer equilibris perquè no afectés negativament al club. Ara és diferent: l’equip masculí aspira a jugar les fases d’ascens. És el fruit al bloc que teníem fa tres anys amb algunes incorporacions. Sempre sense cobrar res. Aquí no enganyem a ningú.
Handbol ficció: en cas d’ascens, es podrà confirmar econòmicament? D’entrada, ja és molt difícil fer les fases perquè el nivell del grup és altíssim, però en el supòsit de classificació, l’OAR hi serà. I puc dir que fa dos mesos que estem treballant en la hipòtesi d’un possible ascens de categoria. Sempre he dit que els ascensos no es poden quedar encallats als despatxos, però tampoc posaríem en perill l’economia del club. Ho saben els tècnics i els jugadors.
El president de l’OAR Gràcia a la Grada Jove del pavelló / Lluís Franco
Fer una bona temporada també és sinònim d’interès d’altres clubs. Tem que pugui haver-hi fugues a final de temporada? Això ja ens ha passat altres vegades. L’OAR és un equip-trampolí, un aparador, i no podem competir amb altres clubs que poden oferir altres coses. Aquest any hem viscut l’experiència amb el femení: estàvem fent una temporada espectacular, lluitant als llocs de dalt de la Divisió de Plata, però van arribar dues propostes de Divisió d’Honor (ABF) per les nostres golejadores. Què havíem de fer? Els hi ofereixen possibilitat d’estudis en una residència i una compensació econòmica. De totes maneres, el tracte amb el Salud de Tenerife va ser nefast, molt desagradable; en canvi, amb el Morvedre tot va anar molt bé i vam acordar fins i tot la possibilitat de fer un amistós a la nostra pista. La llàstima que aquestes baixes han repercutit negativament i l’equip ho ha notat moltíssim.
Acaben d’anunciar el retorn de Miquel Benítez com a director esportiu. Fa un mes i mig que estàvem treballant en aquest tema i quan ens vam assabentar que deixava el H. Terrassa, ho vam tenir claríssim. Era una figura necessària i el Miquel és el perfil idoni. Nosaltres necessitem gent que conegui la casa i estigui disposat a arremangar-se. Ha fet una feina excel·lent a Terrassa i ens ajudarà a créixer, segur.
Per cert, la setmana passada es va jugar el derbi contra el Creu Alta Sabadell, que està vivint una temporada molt complicada. El seu descens sembla inevitable. Em sap molt de greu la seva situació perquè s’ho van treballar moltíssim per pujar, van aconseguir la permanència i aquest any van perdre molts jugadors importants. Els vull encoratjar a continuar perquè estan fent una feina de base impressionant que segur donarà els fruits per tornar. Encara queda l’esperança que no hi hagi descensos, però les reestructuracions que vol fer la Federació Espanyola ho complica bastant. Sempre és bo per l’handbol i la ciutat tenir aquests derbis.
Com veu el futur de l’handbol? Cada vegada costa més captar jugadors joves… La pandèmia encara ho ha fet més difícil i ho notem en els equips d’Iniciació, benjamins i alevins. Els equips que participaven en les competicions de Catalunya i Teresa Claramunt han desaparegut i és complicat la labor de captació. Anem justets i si no fem actuacions contundents la pròxima temporada, en dos anys podem tenir problemes per mantenir totes les categories. Fa anys hi havia campionats escolars i recordo una lliga federada de 16 equips només al Vallès. Ara és més fàcil fer futbol sala o bàsquet. Ho tenim difícil.
