[Per Tona Codina, publicista i consultora de comunicació]
Aquesta setmana ha fet dos anys de l’inici de l’època més estranya de la nostra vida i sembla que ja ho estem superant, ara sí. Amb la boca petita, fem balanç, tenim la sensació que ens han robat la vida i notem que la ressaca és llarga. Sembla que vivim en una mena d’estrès posttraumàtic en què les relacions personals s’estan reconfigurant després de la pausa.
Què has après aquests dos anys? Darrere el buit, han passat moltes coses i hem descobert de tot. Com una prova del cotó, el que és, és, i no es pot amagar. Aplica-ho a tot allò que et ressoni. I a partir d’aquí brollen en l’aire entre converses, àudios, insomni i lectures diverses; reflexions, apunts, idees rellevants que m’apunto i tinc ganes de compartir:
1. A l’entorn empresarial les decisions costen de prendre. Entre el que teletreballa, el que ara hi és i ara no hi és… les reunions s’ajornen, els pressupostos costen d’aprovar, projectes
que semblaven la bomba queden en un no res (ja veurem què passa amb el surf sabadellenc). La incertesa cansa i costa de sostenir.
2. Un aprenentatge per als que volen canvis: si no ho fas tu, ningú ho farà per tu. El que no t’agrada, canvia-ho tu. Ningú farà les coses com a tu t’agradaria. Per tant, tira’t a la piscina: fes-ho i atén als resultats.
3. El repte de pensar per un mateix. La por de trobar-nos amb nosaltres mateixos. Adonar-te que el sistema ens ha entrenat per ser obedients i seguir els pensaments dels altres. Per això evitem costi el que costi la soledat, l’avorriment o el silenci, perquè tot això ens convida a ser nosaltres connectats amb la nostra essència. L’eina poderosíssima per aconseguir-ho:
4. La tecnologia pensada per impedir que pensem per nosaltres mateixos. T’acaba de saltar una notificació? És això. I d’aquí, la manera com el mòbil t’activa el cortisol, tòxic per al cervell. Et recomano l’entrevista viralitzadíssima a la psiquiatra Marian Rojas-Estapé, Neurociencia de las emociones, en què ens convida a dominar el mòbil i que no ens domini ell a nosaltres.
5. La cronopatia. La nova malaltia d’ara, plena d’hiperexigència, que consisteix en l’obsessió per aprofitar el temps, en parla també ella. La necessitat d’estar sempre fent coses i no perdre ni un segon. La pressa, l’estrès, l’acceleració que fan que no siguis capaç d’aturar la hiperactivitat. Si estàs així, pots acabar generant un atac d’ansietat. Compte.
6. La salut mental dels joves ben tocada arran d’aquests dos anys de merda. No s’han pogut descobrir quan era el moment de fer-ho, expressar-se, tocar-se, viure. És gravíssim com abunda l’autolesió, la incapacitat per gestionar les emocions, assumir la frustració. Cal invertir molts recursos en això i, a les famílies, activar la comunicació en mode atenció màxima.
7. Parlant de tocar-se: toquem-nos, veiem-nos en persona, El Zoom és brutal, és fàcil parlar, ens estalvia temps a l’hora d’assistir a reunions, benzina (ara més que mai) i ens fa més productius. Les videotrucades al mòbil són fantàstiques. Però abracem el presencial i trobem l’equilibri. De tant en tant, com diu la meravellosa campanya d’espots de licors Ruavieja, “Tenemos que vernos más mejor”. La primera campanya, “Tenemos que vernos más” del 2018, en plena efervescència de l’storytelling a la publicitat, apel·lava a trobar-se més sovint, a través d’una eina en línia que permetia calcular quant temps passaràs amb les persones que t’importen. El vídeo és molt emocionant. Ara, però, el missatge és un altre, tot i que l’anunci ha quedat queco. Diu: busquem la qualitat en les nostres relacions, mirem-nos als ulls i preguntem-nos si l’altre és feliç. Salut i endavant!
