[Per Joan Marcet, professor de Dret Constitucional]
Una guerra, qualsevol guerra, és humanament inacceptable pel que comporta de patiment, de violència. Però si la guerra és el producte d’una agressió unilateral de l’exèrcit d’un país sobre la població d’un altre país, la guerra passa de ser inadmissible i injustificable a ser totalment intolerable. Aquest és el cas de la guerra que Vladímir Putin i l’exèrcit rus estan duent a terme sobre la població ucraïnesa.
Des de feia mesos, per no dir anys, analistes i observadors internacionals, experts en geoestratègia, i estudiosos de l’Europa oriental, avisaven de la deriva bel·licista de l’autòcrata rus Vladímir Putin, que porta transitant pels centres de poder de Rússia des del desmembrament de l’antiga Unió Soviètica. Al capdavant de la Federació Russa des de 1999, mai ha amagat la seva nostàlgia per recuperar la “grandesa” de l’URSS i del vell imperi zarista. L’adaptació a l’actual realitat russa de les velles teories de “l’espai vital” (la teoria geopolítica del “Lebensraum” que va utilitzar Hitler per justificar la seva expansió bèl·lica), han servit tant per legitimar la invasió d’Ucraïna com per amenaçar a la resta de països de l’entorn rus. Només el nacionalpopulisme i l’oportunisme econòmic d’alguns li havien fet costat fins ara.
Ha fallat la diplomàcia o, per ser més exactes, han fracassat els esforços diplomàtics desplegats per la mateixa Ucraïna, la Unió Europea i els Estats Units, que no han estat capaços de frenar les ànsies expansionistes de Putin i el seu entorn polític i militar. El 24 de febrer es complien les amenaces que feia mesos planaven sobre les fronteres entre Rússia i Ucraïna, i tropes russes envaïen i bombardejaven el territori i la població ucraïnesa. Cap justificació és possible. Cap comprensió per una actuació bèl·lica que només està portant destrucció, patiment i morts. Una nova guerra en el cor d’Europa.
Però des dels primers dies, alguns opinadors i alguns grups ingènuament antibel·licistes han mantingut que la guerra era també conseqüència d’una actitud imprudent i provocadora per part dels països occidentals, de la Unió Europea i l’OTAN. Es fonamenten en les injustificades i inacceptables posicions de Putin i els seus escassos aliats, que viuen la pacífica existència dels països de l’antiga òrbita soviètica com una amenaça. Només la por al contagi interior dels valors de llibertat i democràcia, pot explicar aquest temor. L’acostament d’Ucraïna a la Unió Europea no és excusa suficient ni acceptable per una agressió bèl·lica. No és equiparable, ni de lluny, l’actitud defensiva dels països fronterers amb la Federació Russa amb la realitat agressiva i bel·licista dels dirigents russos, que han llançat el seu exèrcit contra la població ucraïnesa, i estan portant Europa i el món a una situació límit. Aquesta guerra iniciada per Putin no té cap justificació. Els seus resultats seran, en qualsevol cas, devastadors en vides humanes, en patiments i en retrocés econòmic i social. I compte també amb l’aprofitament especulatiu que dels efectes de la guerra s’està duent a terme per part d’alguns sectors econòmics i d’alguns grups socials i polítics. També a casa nostra, com estem veient els darrers dies.
La guerra que Putin ha desencadenat a Ucraïna ja s’ha estès a tot el món en forma de crisi econòmica i humanitària. Els efectes energètics, agraris, de subministraments i la crisi de refugiats, estan afectant ja a tota Europa i al conjunt del món. Només Xina sembla expectant i propícia a treure’n algun benefici a mitjà termini. Però tampoc els dirigents xinesos poden arriscar-se a una escalada de la guerra, i no només per l’amenaça nuclear, que ja seria prou raó. Si la Xina vol disputar als Estats Units l’hegemonia durant els propers decennis no pot aparèixer lligada a velles il·lusions nacional-imperialistes, més pròpies del segle XIX que de la modernitat tecnològica i econòmica que vol representar. El restabliment de la pau està només en mans de Putin, però hi poden d’ajudar també la UE, els EUA i la Xina amb actituds fermes i propositives.
