[Per Ricard Mas, l’historiador de l’art]
“La primera víctima d’una guerra no és la veritat, és el matís”, em deixa anar el Plàcid Garcia-Planas tot just aterrat d’Ucraïna. Allí ha ensopegat, més enllà del tòpic reporter àvid d’adrenalina, amb una pila de millennials tuitaires que airegen cada pas que fan sense, d’altra banda, aportar cap informació d’utilitat. “Tinc més a veure amb en Gaziel –que va escriure a La Vanguardia des de la Primera Guerra Mundial fins a l’esclat de la Guerra Civil– que no pas amb aquest periodisme de xarxes socials”, se’m queixa.
Li explico que, darrerament, estic capficat amb els pioners del reporterisme gràfic de guerra. Marià Fortuny va arribar a l’escenari de la batalla de Tetuan (1860) vuit dies després que el general Prim esclafés els insurrectes magribins, i va esbossar el seu quadre gegantí quan encara no s’hi havien retirat tots els cadàvers.
Però si haguéssim de cercar un pioner en l’esbós de guerra, el premi se l’enduria Josep Lluís Pellicer, que va dibuixar sobre el terreny, jugant-se la vida, les guerres carlines d’entre 1872 i 1876, i la guerra russo-turca a Crimea del 1887. Si els voleu gaudir, escriviu el seu nom al cercador del MNAC, i hi veureu imatges gairebé impressionistes, notes en viu d’escenaris de guerra i campaments, a més a més d’extraordinaris retrats de reporters de guerra arribats a l’escenari de combat.
“Sabies que tres de les fotos més conegudes de la Segona Guerra Mundial són escenificacions?”, insisteix el Plàcid. Jo en sé de dues, li responc: la bandera nord-americana sobre Iwo Jima (s’explica molt bé en el film de Clint Eastwood Banderes dels nostres pares) i la bandera soviètica sobre el Reichstag.
Resulta que els nord-americans van iniciar la invasió, per primera vegada, de territori japonès, a l’illa d’Iwo Jima. A les 10 del matí, una colla de soldats hi van col·locar una bandera d’1,37 x 0,71cm; l’escena va ser retratada per Louis R. Lowery. Un general es va voler quedar la bandera com a record i en va enviar una altra per a substituir-la, una de força més gran (2,44 x 1,42 cm). Pel camí, una bala japonesa va acabar amb la càmera de Lowery. Un segon grup va pujar i va tornar a hissar la bandera, escena immortalitzada per la càmera de Joe Rosenthal, que amb les presses no va tenir ni temps de mirar pel visor. La foto va sortir de miracle i en un angle força curiós. La va enviar a revelar a Guam i, des d’allí, en veure el seu potencial icònic, es va transmetre per radiofax transoceànic als Estats Units. Es va publicar tan sols 17 hores després de ser presa!
Els russos, gelosos d’aquella foto, van voler fer-ne una de semblant al terrat del Reichstag. La volien per a l’1 de maig, dia del Treball, però no van poder assegurar l’edifici fins al dia 2. En realitat, la batalla havia acabat en aquella zona i hi veiem gent passejant. A Moscou es va eliminar un dels dos rellotges que duia el soldat que posa la bandera, i s’hi va afegir fum al fons (per allò de la guerra). Fins a la fi del comunisme no se’n va saber l’autor: l’ucraïnès Ievgueni Khaldei, que va utilitzar una Leica III alemanya.
El que jo no sabia, i el Plàcid m’explica, és que la famosa foto dels soldats de la Wehrmacht aixecant la barrera fronterera que separava Alemanya de Polònia no és de l’1 de setembre del 1939, primer dia de la invasió: és una escenificació posterior.
Tres fotos, tres muntatges… tres matisos?
