[Per Jordi Serrano, historiador i rector de la UPEC]
L’any 1888 s’inaugura el Círcol Republicà Federal (CRF) i ho fa Francesc Pi i Margall, l’expresident de la I República espanyola. En un primer moment, per pertànyer al CRF, per ser-ne soci, havies de portar-hi un llibre. Tota una declaració de principis. Per les escales del CRF han passat els millors intel·lectuals i polítics catalans, com Francesc Pi i Arsuaga o Francesc Layret, el dia abans de morir precisament per parlar de Pi i Margall. Va ser molt emocionant la visita de Lluís Companys sortint de la presó de Maó un cop escollit diputat per Sabadell 8 de gener del 1921, substituint l’assassinat Layret per pistolers a sou de la patronal catalana.
Magí Marcé fou alcalde de Sabadell escollit el 14 de gener de l’any 1934 amb una coalició electoral formada pel Partit Republicà Democràtic Federal, Esquerra Republicana de Catalunya i la Unió Socialista de Catalunya. Marcé, amb un grup de militants del CRF, entre ells Joan Morral, pocs dies abans de l’entrada de les tropes feixistes, enterren el bust de Francesc Pi i Margall, que sobre un pedestal ornava la façana de l’edifici. Sabien que començava el període més negre de la història de la ciutat i del país. Per aquestes mateixes escales, quan era el local de Falange, van entrar-hi jerarques nazis vestits amb la creu gamada al braç acompanyats per José María Marcet.
Marcé li va comunicar l’enterrament del bust al seu fill Avenir i aquest, a Josep M. Civis. 83 anys després, dimarts passat, es va intentar trobar-ho. No va ser possible tot i l’impressionant esforç tecnològic emprat. Són massa anys perquè no hi hagi ensurts. No tot està a les nostres mans. Efectivament, va ser una gran decepció per a tothom, però s’havia de fer, es va pagar el deute amb un fil de la història. Un deute amb Magí Marcé i el seu fill Avenir.
Vull fer quatre reflexions. La primera. La gent del Círcol va patir penalitats, presó, exili, i tota mena d’humiliacions durant la postguerra. En algun moment es devien preguntar si tot l’esforç i el patiment havien valgut la pena, si algun dia les seves idees ressorgirien. Avui els podem dir que sí. Que d’aquella llavor en realitat no es va plantar solament al jardí de la façana del CRF, sinó que es va plantar al llarg de tota la ciutat. I avui Sabadell ha agafat la cabota del fil roig del republicanisme i es pot dir ben alt que la llavor ha florit per milions. Amb la seva determinació, els valors republicans han germinat i avui el poble de Sabadell i de Catalunya és hegemònicament republicà altra volta.
La segona reflexió. Va sent hora que l’Ajuntament reclami a la UAB la propietat del local. Primer va ser requisat per la Falange Española i de les JONS, després s’ho va quedar l’Ajuntament, posteriorment es va cedir per fer-hi l’Escola de Comerç, però un cop Empresarials se’n va al carrer d’Emprius, se’l van quedar. Potser que el rector de la UAB, Javier Lafuente, torni un local que va ser un botí de guerra. I després potser aprofitant la capitalitat de la cultura, estaria bé que es fes una obra de rehabilitació a un edifici que després de 134 anys està a les últimes. D’allà surt la primera gran biblioteca de la ciutat. Llibres que van ser cremats en una gran foguera pels feixistes sabadellencs. Probablement en surt també el primer rudiment del museu. El CRF va ser el gran centre de cultura emancipadora de la ciutat.
La tercera reflexió. Crec que el problema és que el republicanisme federal no l’ha volgut reivindicar ningú. Els socialistes perquè el troben massa radical: volia fer la revolució. Els comunistes perquè el consideraven petit-burgès. No sabien que Frederic Engels consideraven Francesc Pi i Margall un socialista. Els independentistes perquè creien que el federalisme és el títol VIII de la Constitució. En fi, una vergonya i una darrera victòria del descerebrament provocat pel franquisme. Tota l’esquerra sabadellenca des del socialisme més tebi, fins a l’anarquisme més radical, passant per l’independentisme, són deutors del CRF i de Pi i Margall.
I una quarta reflexió. Ens queda també la publicació de les memòries d’Avenir Marcé que faran avergonyir tots aquells que ara ens volen fer creure que el franquisme sabadellenc va ser una dictablanda.
En un dia com avui vull escriure: honor i glòria a Joan Sala i Rovira, Magí Marcé i Segarra, Balbina Pi, Joan Morral i Pelegrí, Fidela Renom i Soler, Salvador Ribé i Garcia, Ricard Simó i a tots els obrers i obreres sabadellencs del Círcol, gràcies, gràcies, gràcies.
