[Per Joan Reixach, emprenedor]
Soc molt de les meves filles, del Barça i dels Rolling Stones. El passat 30 de març em dirigia al Camp Nou, escoltant l’antiga i boníssima cançó No expectations de ses majestats britàniques, on havia quedat amb les meves dues filles i unes amigues per veure l’ara conegut com a partit del primer rècord. Hi anava amb expectatives limitades, fins que em vaig fixar en els passatgers que hi havia al vagó del metro, ple a vessar d’aficionades de totes les edats amb samarretes que cantaven i s’ho passaven d’allò més bé. Es podia mastegar l’emoció d’un moment històric. Estic convençut que la mainada sabia que anava a veure quelcom especial i les seves mares feien cara d’estar preparades per viure un gran esdeveniment social, com així va ser.
He llegit per internet les moltes dificultats històriques que ha tingut el futbol femení al llarg del temps per tirar endavant, fins fa no gaires dècades ha estat prohibit a països europeus i segurament encara deu tenir moltes dificultats i limitacions a força indrets del planeta. Actualment, la FIFA diu que al món de forma regular juguen 26 milions de dones i que hi ha unes 21.000 entrenadores.
Mentre m’acostava caminant a l’estadi, es respirava una atmosfera més intensa que el de moltes grans ocasions. He vist jugar el Barça amb el camp tenyit de senyeres a l’època de Cruyff, Rexach i de la Guillermina Motta, he gaudit de cincs a zeros de tota mena i amb l’argentí de Rosario, també Ronaldinho el dia del gaspatxo i el Dream Team, però l’ambient de l’altre dia era excels, superior a tot.
Mentre esperava que comencés amb les graderies plenes i engrescades, llegia no sé on que l’equip femení ha estat els últims anys l’única secció rendible de l’entitat. Els ingressos del patrocini que porten a la samarreta, acompanyat dels baixos sous d’aquestes increïbles jugadores, fa que es tingui un balanç final amb saldo positiu.
Al cap de poc de començar, les blaugranes van marcar el primer gol i la bogeria col·lectiva es va desfermar, posteriorment ens van empatar i així arribàvem al descans, a la segona part la classificació semblava garantida fins que un espectacular gol de les rivals ens complicava la cosa. A partir d’aquí, passió pel broc gros i quatre magnífics gols de les campiones d’Europa, que van posar el 5 a 2 definitiu per a les culers. Cada gol es celebrava com mai, recordo fixar-me en la cara de les persones que tenia al voltant, on es veien ulls plorosos barrejats amb una immensa alegria, i aquesta no era fruit només de la joia esportiva, també hi havia una gran part de reivindicació per una igualtat molt esperada i desitjada.
A les acaballes, per megafonia van anunciar que hi érem presents 91.553 espectadors i amb això superaven l’anterior rècord mundial, de 90.185 que va tenir la final del mundial del 1999 al Rose Bowl de Pasadena entre la Xina i els Estats Units d’Amèrica, el gran país del soccer femení. Catalunya passava a tenir en aquell moment el rècord mundial d’assistència a un partit de futbol femení. A hores d’ara, el rècord ja ha estat superat per l’enfrontament del divendres passat amb el Wolfsburg, amb un total de 91.648 aficionats. Amb aquestes futbolistes, tenim un non-stop d’assolir fites.
Puc garantir que després de l’experiència viscuda mai més les meves filles em preguntaran en to d’estranyesa allò de “com és que t’agrada tant el Barça?”. Aquest dia van poder entendre clarament, i sense haver d’explicar res, per què el Barça és Més que un Club.
Nota: aquest Dilluns de Pasqua, per complementar la mona, vaig demanar la figureta d’Alèxia Putellas, no la tenien, vaig dir-li al pastisser que de cara a l’any vinent cal tenir-la, no pot ser una mona sense la millor jugadora del món (una exarlequinada).
