[Per Xavier Guerrero, químic i exregidor]
Si visiteu el nou museu d’art modern i contemporani de Barcelona, el Moco Museum, trobareu en un espai petit, enfrontats l’un davant l’altre, dos quadres de grans dimensions. El primer, de David Lachapelle, representa com seria l’Últim Sopar en una metròpoli actual. El segon, de Takashi Murakami, és una interpretació de la fi dels universos.
És impossible mirar un dels dos quadres sense notar la presència de l’altre al darrere, de manera que acabes formant-te una idea conjunta dels dos. Els artistes diuen que les dues obres dialoguen.
Una cosa semblant passa quan hi ha dos edificis singulars a prop i això mateix provaré de fer jo amb dues notícies també singulars. La primera són les infames declaracions de la ministra Robles del PSOE, respecte a l’espionatge fora de la llei d’un munt de polítics, periodistes i personalitats amb el sistema Pegasus, en què deia que és clar, si estaven saltant-se la Constitució (els catalans), què volien que féssim (els espanyols). I la segona és el tercer grau restringit concedit a l’exalcalde Bustos, també del PSOE, dos mesos després d’entrar a presó, tot i l’informe desfavorable dels tècnics de la Junta de Tractament.
La lectura individual que faig de cada exemple per separat és que el PSOE continua justificant saltar-se la llei per la unitat d’Espanya. En aquesta ocasió no hi ha hagut terrorisme d’estat amb execucions i tortures, però si aquesta és l’actitud i l’ètica dels que prenen decisions, res no em fa pensar que no n’hi hauria hagut arribat el moment. Independentistes del lliri, preneu-ne nota. D’altra banda, la corrupció es continua considerant un mal menor i els polítics corruptes sí que han d’entrar a presó, però només una mica. Només tocar-los el crostó. No queda clar si és perquè han fet una malifeta o perquè s’han deixat enxampar fent una malifeta. Si l’informe tècnic era negatiu, ha calgut una ordre política per concedir aquest tercer grau. Cal esbrinar des de quin nivell s’ha dictat l’ordre, però el que és indubtable és que l’ordre política procedeix d’una conselleria comandada per una sabadellenca que el 2019 va pactar amb els socialistes la formació i l’estabilitat de l’actual govern a la ciutat.
I si faig la lectura conjunta dels dos exemples, lectura absolutament personal, interpreto que res canvia a l’Estat espanyol, que malauradament inclou també Catalunya, que té els mateixos comportaments. Hi ha un estatus polític intocable, amb un intercanvi de favors entre els partits que de sempre s’han repartit el pastís. El pastís estatal (PSOE-PP) i el pastís autonòmic (PSOE-convergents/postconvergents). I quan els enxampen fent alguna cosa que no tocaria, si no queda més remei, munten grans escarafalls, i fan macrojudicis amb condemnes exemplars. I llavors els deixen sortir de seguida per la porta del darrere amb un “que et serveixi d’escarment i no ho tornis a fer”. Nota: soc conscient que no tot l’espai postconvergent és així, que estic generalitzant, un dia en parlem.
I per això aquesta agressivitat tan gran, amb campanyes mediàtiques coordinades d’assetjament continu contra partits com ERC, CUP o Podemos-Comuns, que amenacen trencar aquest estatus. VOX va a banda, perquè els seus quadres sorgeixen de l’estructura profunda de l’estat i, per tant, “son de los nuestros”.
Tanmateix, així com el PSOE i el PP consideren la postconvergència –amb el matís indicat– part de la casta, tampoc tenen cap problema a aplicar-los un Pegasus si gosen qüestionar el concepte d’estat, perquè per a ells les prioritats són, per aquest ordre: la casta, Espanya i, només després, els drets de les persones.
