Publicitat
ESPORTS

Ferran Latorre: “L’Everest em genera amor i odi”

Latorre, a la seu de la UES / Lluís Franco

En el marc dels actes del 50è aniversari de la Unió Excursionista de Sabadell, Ferran Latorre va ser, aquest dijous, a l’entitat per compartir amb socis i amants de la muntanya les vivències de ser el primer català a coronar els catorze vuit mils del planeta.

Vist amb perspectiva, cinc anys després de coronar l’Everest, vas arribar a pensar que podies ‘tancar el cercle’? Quan amb dotze, catorze anys comences a fer muntanyes, no t’esperes que algun dia puguis fer tots aquests cims. Ha estat una història de diversos miracles, on han passat coses inexplicables pel camí, una darrere l’altra, que m’han portat a fer-ho realitat.

La teva ha estat una història rodona, però què n’hauria estat del Ferran Latorre en una altra vida? He tingut diversos interessos: una ha estat la música. Soc un melòman. De petit tocava el piano i ara la bateria. Sempre m’ha agradat ser músic. Així mateix, vaig estudiar enginyeria industrial i la branca científica tecnològica sempre m’ha apassionat molt.

Què queda d’aquell infant quan amb tretze anys vas decidir emular l’alpinista austríac Peter Habeler? És la raó i l’origen de tot. Un no recorda com era realment, però queda l’essència, l’entusiasme per fer muntanya, ser un gran alpinista i pujar l’Everest. És la complicitat, una picadeta d’ullet, per haver-ho aconseguit. He tingut la sort de néixer en un gran país, amb molta tradició de muntanya i amb una família que m’ho va permetre.

L’ascensió al K2, en el projecte Cat14X8000, reconeixies que era la més difícil, i recentment, va perdre-hi la vida Sergi Mingote. Què s’hi amaga darrere la seva bellesa? El K2 és una muntanya que et marca. En l’alpinisme hi ha tres variables: dificultat tècnica, alçada i perill. I el K2 ho té tot. És una muntanya molt difícil, ara domesticada, amb més gent a la muntanya, però molt, molt alta. No diria que és perillosa, però sí tècnicament difícil.

I l’Everest? És la muntanya que tothom somnia pujar, la més alta del planeta, i que jo ja volia pujar des de ben petit. És una muntanya amb molta història i molts episodis de la humanitat i l’alpinisme que s’han escrit i viscut a la seva falda i als seus vessants. Ha generat moltes coses bones, algunes de dramàtiques, però sempre extraordinàries.

I en l’àmbit personal? Em genera amor i odi. M’ha costat molt pujar, m’ho ha posat difícil. Culminar els catorze allà va ser molt bonic. Ho havia provat abans, però no ho havia aconseguit. I allò era una pista, que ho havia de deixar per l’últim. A més, l’any 1995 es va morir un amic nostre i això també li dona una aura diferent.

En l’alpinisme d’alta muntanya, Latorre gaudeix o pateix? L’esport és un equilibri. No hi ha cap esport que no pateixis, juguis a tenis, a golf o facis una marató. Tots tenen el punt de patiment físic com d’incertesa per si ho aconseguiràs o no, de pressió. L’alpinisme no és una activitat de lleure contemplativa i és cert que hi ha un risc evident i una certa por al que pugui passar. Al final fem les coses perquè ens agraden i, per tant, hi ha part important de plaer, de sensacions d’estar a la natura, amb una dosi d’èpica. És un trencaclosques molt complex.

Es pensa en la mort durant l’ascensió? Com es gestionen les emocions? Són molts anys fent alpinisme i això ho gestiones cada dia. Si ets escalador o esquiador de muntanya, estàs molts dies durant molts anys convivint amb aquesta sensació que fa que siguis capaç de controlar-la una mica. És important tenir un punt d’optimisme, que no s’ha de convertir en un excés, i pensar: tranquil, que a tu no et passarà. Un cert autoengany també ajuda.

I en la conciliació familiar, des que un és pare? D’ençà que vaig ser pare vaig aixecar el peu de l’accelerador. Et condiciona i tens més pors que abans. No arrisques tant com abans i fas coses més normals, sense recaragolar-les.

Diuen que la fe mou muntanyes. Quina importància té la ment per afrontar situacions de vertigen o d’angoixa? Part de la capacitat mental ve de fàbrica, de genètica. Hi ha gent que tindrà més aversió a la por i d’altres que menys. Això és genètic. Formo escaladors i com tota ment, la pots educar.

Cap a on va l’alpinisme? Es fa difícil saber-ho, però el que m’agradaria és que a Catalunya, planter de grans escaladors generació rere generació, continuï així. Som un país de muntanya, a on l’esport està molt arrelat, i amb una relació molt directa amb el tarannà dels catalans i l’amor pel territori.

Darrerament, en els esports de muntanya es prima més la part esportiva, ajudat, també, per l’aposta de diverses marques, en detriment de l’aventura. Amb quin alpinisme et quedes? La raó per la qual fem muntanya serà sent la mateixa, però és cert que abans era molta aventura i poc esport i ara és al revés: podem controlar més coses gràcies a Internet. Ara s’ha tret incertesa i s’ha de fer les coses esportivament millors. Jo em quedo amb l’alpinisme de compromís, allunyat, on hi ha poca gent, amb molta dosi d’aventura.

Kilian Jornet: heroïcitat o temeritat? Per ser un bon alpinista necessites tres coses: ser bon escalador, tenir un físic portentós, i tenir imaginació i fer coses creatives, perquè si fas el mateix que tothom no destacaràs, tot lligat amb una dosi de valentia. I el Kilian és un extraordinari en la faceta física, un portent. Per l’instint personal, intenta fer activitats que aquesta variable sigui la més important. Segurament, és el millor alpinista pel que fa a capacitats físiques, fent desnivells i horaris que no t’entren al cap i activitats inexplicables per a gent normal.

Darrere el primer català a aconseguir els catorze vuit mil hi ha el Ferran Latorre. Com t’agradaria que se’t recordés? Em sento un més de la comunitat d’alpinistes d’aquest país. Tinc un gran respecte pels companys anteriors i per les generacions que venen. Sempre m’ha fet il·lusió ser el primer català i posar una fita en la història del meu país.

Publicitat
Comentaris
To Top