Publicitat
MANEL LARROSA

El casament de Terrassa i Sabadell

[Per Manel Larrosa, arquitecte urbanista]

L’artista egarenc Antoni Miralda va organitzar i celebrar unes completes noces entre l’Estàtua de la Llibertat de Nova York i la de Colom a Barcelona. Avui potser ho podríem fer idènticament entre Sabadell i Terrassa, que no són dues ciutats germanes, sinó més aviat dues viles lligades per una elevada promiscuïtat.

Tanmateix, les alcaldies respectives, oficiant de sogres tutelars, fa uns dies publicaven a diversa premsa un article en què afirmaven que som bons veïns, que ja no ens barallem i que això era cosa del passat (article: Com el Vallès no hi ha res, de Jordi Ballart i Marta Farrés). Venien a dir: només som amics i això està bé, quan, de fet, a la realitat, som manifestament amants.

Demostro l’intens lligam, que s’explica a la taula annexa, en funció de la mobilitat de la ciutadania entre les dues ciutats. Intuïtivament, pensem que el nostre principal origen o destí de mobilitat és Barcelona i resulta que no cert: per a Terrassa és Sabadell i per a Sabadell és Terrassa. Entre ambdues ciutats cada dia ens movem, en una direcció o altra, quasi 63.000 persones. Les dades són del 2020, just abans de pandèmia i segons l’enquesta feta a patir dels telèfons mòbils. Barcelona és el segon lligam amb Terrassa i el tercer a Sabadell, superat per Barberà. Una quarta part de totes les sortides de Terrassa són amb Sabadell i quasi una de cada cinc a Terrassa des de Sabadell.

Espectacular. I jo creia que érem una autèntica minoria aquells a qui ens agradava posar els peus i crear lligams amb els veïns i resulta que aquest és un vici estès, de fet, el més nombrós i comú.

Que avui dia aquestes dues ciutats així lligades no reconeguin el seu vincle ens resulta inversemblant. Un casament no anul·la la personalitat dels cònjuges, res a témer, sinó que s’assoleix un estadi nou. Potser hauríem de passar de relacions ocultes a fetes públiques. No és un tòpic ni una frase. Per exemple, dues capitals amb conjuntament més de quatre-cents mil habitants, però que han esdevingut ciutat dormitori, ambdues haurien de compartir una estratègia de rejoveniment que avui només practiquen algunes joves orgulloses com són Sant Cugat i Cerdanyola. No els traurem el seu paper, és impossible, són joves i dinàmiques, però nosaltres hauríem d’envellir millor, amb menys decadència i més alternatives fruit de l’aliança mútua. I d’opcions n’hi pot haver, però la vigilància que els sogres (les alcaldies) ens fan no sembla gaire dinàmica, imaginativa i il·lusionant, per a crear un estadi nou, perquè només és inèrcia.

Potser les alcaldies ja ni es barallen, com en temps de Farrés-Royes, però és clar que no exerceixen de capitalitat del Vallès. Per a fer-ho caldria, molt respecte als pobles menors, la majoria dels quals ja són majors d’edat. Per a aquest liderat, cal repartir joc i disposar d’un discurs amb prou valor per ser respectat i assumit pel conjunt comarcal. El greuge amb la família veïna de Barcelona no és suficient com a discurs. I, curiosament, la integració més gran de Terrassa i Sabadell –el casament– seria un pas significatiu. Amb el benentès que un casament no ha de ser una relació de domini/supeditació, sinó un creixement de dos adults capaços de construir família, patrimoni, casa i història.

Publicitat
Comentaris
To Top