L’ONCE Sabadell ha estat el lloc; i la discapacitat visual, el motiu que han portat Davínia Campos, Montse Ferrer i Jordi Cardús a crear una bonica amistat. El Jordi (té 25 anys i és cec total de naixement) és jove i reivindicatiu, a més de ser el professor de braille de la Davínia (té 32 anys i té baixa visió: l’ha perdut progressivament), que és l’última incorporació a la família de l’ONCE. S’emparen sota l’experiència de la Montse (té 55 anys i és quasi cega total de naixement), que fa més de tres dècades que col·labora amb l’entitat. Hem enraonat amb ells per entendre com és viure amb una discapacitat sensorial i també per fer una valoració general de la ciutat.
“Moure’s per Sabadell és fàcil si te la coneixes, però s’ha de vigilar amb les obres” Montse Ferrer
“Generalment, Sabadell és fàcil”
Així ho indica Montse Ferrer, que assegura que la ciutat vallesana és una de les polis on la mobilitat per a les persones amb discapacitat visual és més senzilla. La mateix, distribució de la ciutat la converteix en un nucli urbà ordenat i ben delimitat. “Sabadell és una quadrícula”, afirma Jordi Cardús, “això ens permet orientar-nos millor”. També a nivell d’adaptació de semàfors o xarxes d’autobús la “ciutat està prou preparada”, afirma Davínia Campos. Ara bé, sempre “hi ha coses per millorar”, diu.
“Els barris perifèrics, especialment els del sud, estan encara molt oblidats” Davínia Campos
Més homogeneïtat entre barris
El cert és que les persones cegues noten canvis notoris quan passegen pel centre o quan ho fan per una zona de l’extraradi de la ciutat. “Sabadell és una de les ciutats amb més semàfors adaptats” celebra Jordi Cardús. Ara bé, admet que la majoria es troben a les zones més cèntriques de la ciutat i que “als barris encara hi falta molt per implementar”. Els tres coincideixen que els barris perifèrics, sobretot aquells situats més al sud com Espronceda o Campoamor, encara han de fer un salt qualitatiu pel que fa a les adaptacions per a persones cegues. “En aquests dos barris només hi ha dos semàfors sonors actualment”, conclou Davínia Campos. Precisament els barris més cèntrics estan organitzats en quadrícula i, per tant, l’orientació és més senzilla; cosa que no passa a les zones allunyades del centre, on el teixit dels carrers és més irregular. És en aquests punts, on l’orientació és més complicada, que demanen més actuacions.
“Els canvis arquitectònics cal parlar-los amb els col·lectius a qui poden afectar” Jordi Cardús
Els punts problemàtics
Els tres testimonis enumeren aquells elements “distorsionadors” que generen més dificultats ara per ara a les persones cegues. Alguns els ubiquen al Centre, d’altres, a les zones perifèriques de la ciutat. Són els següents:
- Plataformes Úniques:
Es tracta de voreres sense relleu que queden al mateix nivell que la carretera. Ni els gossos pigall ni els bastons guia (si no hi ha relleu) són capaços de detectar on acaba la vorera i on començar la calçada. “És un espai tan diàfan que et desorientes fàcilment, i pots acabar, de cop i sense saber-ho, al mig de la carretera”, il·lustra Jordi Cardús.
- Terrasses
Un problema que ubiquen sobretot al centre. “Les terrasses de Sabadell Sud, on jo visc, deixen un espai marcat als vianants. Al centre hi ha sensació de desorganització de les cadires i les taules”, indica Davínia Campos. Una idea que també recull Cardús, que afegeix que “moltes de les terrasses no estan alineades i no respecten l’espai que haurien d’ocupar”. Els tres admeten haver col·lidit alguna vegada amb algun comensal.
- Mala pavimentació
Relleus i carrers aixecats, voreres trencades, sots, llambordes esmicolades… Són “com trampes que hem de superar per arribar als llocs”, indica la Montse Ferrer. Si la problemàtica de les terrasses la traslladaven al centre, la mala pavimentació dels carrers la ubiquen sobretot a zones més perifèriques de Sabadell.
- Brutícia
“Quan no hi veus qualsevol cosa que notes amb el bastó guia et fa estar en alerta, fins i tot una bossa de plàstic”. Montse Ferrer indica que l’incivisme ciutadà també és un maldecap per a les persones que no hi veuen. I més enllà de plàstics o excrements de gos, asseguren haver-se trobat amb objectes punxants, com llaunes o claus.
- El Passeig
Terrasses, obres, plataformes úniques, autobusos, vianants, fanals, escombraries… El passeig és la confluència de la majoria de problemàtiques a les quals han de fer front les persones invidents. Una pista on les persones amb discapacitat visual són incapaces de fer dues passes sense topar amb alguna barrera.
L’ONCE Sabadell, autonomia i acompanyament
“Vaig decidir no entrar a l’ONCE quan tenia 11 anys perquè no volia assumir que tenia aquesta discapacitat. Al final, vaig accedir-hi, i n’estic molt agraïda”. La Davínia Campos és, dels tres entrevistats, la que menys temps fa que participa en l’ONCE. Narra que l’ajuda psicològica i l’autonomia que se li va brindar van ser molt esperançadores quan va adonar-se que la seva capacitat visual anava disminuint a mesura que passava el temps. “He pogut conèixer gent excepcional amb les mateixes barreres arquitectòniques que jo” i això, explica, l’ha ajudat a acceptar aquesta discapacitat visual. L’ONCE ofereix l’acompanyament de treballadors socials, les tècniques d’ús del bastó guia, programes informàtics o rehabilitació, entre altres coses.
La Montse, la Davínia i el Jordi durant l’entrevista a l’ONCE Sabadell / Víctor Castillo
