TONA CODINA

‘Blues’ de les vacances

[Per Tona Codina, publicista i consultora de comunicació]

Tant que les desitges. Arriben i comences a descomprimir. Si ets una persona mínimament estressada – qui no?-  els primers dos dies el cortisol va baixant i comences la metamorfosi cap a la criatura que busca el nirvana a base de relax absolut. Aquí o allà, de viatge o de segona residència, fas un moviment i comencen a passar coses inesperades. Els petits imprevistos emocionals.

Tiro enrere. Als anys noranta els mítics Bars, un grup de rock de Sabadell, ens regalava les orelles amb el seu “Blues del dilluns”. Parlava com n’era de dur començar la setmana: “Tots els dilluns són criminals, i si és de matí, pot ser mortal, a la Meridiana o a la Diagonal, les mans al volant, el cos mig malalt. Pots morir-te esperant que arranqui l’inútil que tens al davant.” Llavors jo era cap al Cau de Matadepera i vam adaptar la cançó per explicar que al tercer dia de campament les coses es començaven a torçar: “És el blues del tercer dia, ara tot s’ha espatllat, ja comencen els problemes i jo estic desesperat, què en farem d’aquella nena o del nano del costat, una que vomita i l’altre estossegant” Amb el temps vam anar fent una observació d’estar per casa que ens feia témer el tercer dia, perquè sempre era el més crític. L’eufòria de viure uns dies en tenda donava pas a l’evidència que no era igual de còmode i trobaves a faltar la teva rutina, el menjar, les persones i els objectes que a casa et donaven seguretat.

D’alguna manera, a les vacances tothom l’experimenta aquest blues. I més encara si has decidit compartir viatge o allotjament  amb amics o coneguts afins. És en aquestes relacions temporals on es donen situacions que ens posen a prova. A sac i de cop.

Per començar, el com inicies les vacances ja marca. Heu tingut temps per preparar-vos o marxeu un dia després d’acabar la feina? Si ets dels que pagues els autònoms és possible que hagis acabat el trimestre de manera atropellada -l’any ha estat complicat i molt incert- i has acabat fent la maleta amb una mà i enllestint les darreres entregues amb l’altra. Si no heu posat gaire energia en planificar com serà l’escapada, la cosa promet.

Uns whats ximples d’algú que demana planificació màxima i propostes de menú contra un àudio de qui aposta per anar improvisant. No pinta molt bé però va. Un cop us trobeu al destí, eufòria inicial i comença el moment en què s’han de prendre decisions. Moltes i constants. Sobretot si l’estada o el viatge és autoorganitzada. Que si repartir les habitacions, que si què es compra al supermercat. Que si es dinarà a casa o de restaurant. I quin. El bo o avui anem d’entrepans. Un que cedeix i l’altre que triomfa. El que es pica, però, no ho diu.

També compta la intensitat i els tempos en com es vol viure aquells dies. Si es fa més o menys vida de grup. Uns que es despengen de manera inesperada i decideixen que ja ens veurem als esmorzars. Els que no aguanten el ritme de caminar tant i els que voldrien fer més turisme de guia Michelin. Els que volen fer més nit i els que volen viure de dia. Passen uns dies i la cuina comuna s’acaba convertint en un campi qui pugui a la recerca d’un ganivet que talli o del cassó de la mida bona. Llavors el que esbufega i calla per no crear mal rotllo.

També compten els caràcters, els rols de cadascú: el líder natural que intenta resoldre la cosa, el que té més paciència mira de posar pau, el que critica a l’orella, l’espiritual que levita. Les frustracions treuen el cap, els caràcters afloren. La cosa no s’aguanta i se n’ha de parlar. Una oportunitat brutal d’aprenentatge. Per anar de vacances, equipem-nos de paciència, generositat i dots de comunicació, que si no, ens trobarem amb ganes de tornar al blues del dilluns.

Comentaris
To Top