Teresa (Tere) Montaño és periodista mexicana d’investigació. Tot just fa un any va ser segrestada per exercir la seva feina. Aquesta setmana ha participat en diferents actes en defensa dels drets humans organitzats per l’Ajuntament de Sabadell i el Col·legi d’Advocacia.
Teresa Montaño, a la plaça de Sant Roc de Sabadell / VICTÒRIA ROVIRA
Com d’important és que ciutats com Sabadell siguin un punt de defensa dels drets humans?
Com a periodista que he patit diferents agressions, també sóc activista per la llibertat d’expressió, aquest dret humà. Em sembla que la promoció d’aquest dret en qualsevol ciutat i sota qualsevol circumstància, és important. Perquè és important prendre consciència que, sense aquest dret, no seria possible cap avenç a nivell personal ni democràtic.
Quins són els reptes que té Mèxic en aquest moment?
Actualment, afronta una emergència pels drets humans. Recentment, hem arribat a les 100.000 desaparicions i les persones segueixen desapareixent. És un país on s’ha incrementat la violència contra activistes, contra dones particularment i on hi ha quantitats considerables de joves -tant dones com homes- que estan desapareixent. El principal repte que té Mèxic en aquest moment és garantir el respecte dels drets humans fonamentals; en primer lloc la vida i, en segon lloc, la seguretat.
Què la va portar a ser periodista?
Abans de ser periodista vaig treballar d’altres coses. Però la vida em va portar al periodisme gairebé de forma accidental, em va agradar i em vaig professionalitzar. Primer vaig començar a treballar a petits mitjans de comunicació de la ciutat de Toluca -que és molt petita [223.000 habitants]-. Per circumstàncies familiars no havia pogut acabar la meva formació, aleshores em vaig matricular a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic i em vaig formar com a comunicadora. I l’any passat em vaig especialitzar amb un màster en periodisme polític.
Com es pot fer periodisme en un país en què la premsa sovint rep pressions i amenaces de mort?
A Mèxic hi ha diferents tipus de periodisme. N’hi ha un bastant còmode que és el que es fa bàsicament en les grans corporacions que reben grans quantitats de publicitat. Allà no corres cap risc perquè el que els interessa als directius i propietaris dels mitjans és ser l’altaveu dels poders. Mentre no surtis d’allà no corres cap risc. Els que correm un risc som els que fem periodisme crític, social, proper a la gent, i els que investiguem els excessos del poder. I també les violacions dels drets humans per part dels poders.
I com es fa? Amb molt valor i prenent mesures de seguretat. A Mèxic, en els últims anys ens hem hagut d’anar especialitzant i crear xarxes de suport entre companys per autoprotegir-nos. Quan un company afronta un risc, a través de les xarxes socials alertem del que està passant i tots fem servir els nostres mitjans independents per denunciar-ho. D’aquesta manera, hem aconseguit que periodistes que havien desaparegut, apareguessin en poques hores o dies. Això passa més o menys des del 2016 i 2017, quan van assassinar Miroslava Breach i a Javier Valdez, i aleshores aquestes xarxes es van enfortir.
Què va fer augmentar la violència contra els periodistes?
Hi ha una relació. Si mires les xifres de desapareguts, periodistes assassinats i d’homicidis en el país, hi ha un increment a partir del 2006, quan el president de la dreta, Felipe Calderón, declara la guerra als càrtels de Mèxic. A partir d’aquell moment, es desferma una guerra entre càrtels enmig de la qual va quedar la població civil i, òbviament, augmenten els assassinats de periodistes. Aquesta situació es manté amb Enrique Peña Nieto i, paradoxalment, en un govern d’esquerres, el primer que arriba a Mèxic, d’Andrés Manuel López-Obrador, s’està incrementant la violència contra els periodistes. Al voltant del 40% dels assassinats de periodistes són de periodistes que estaven investigant temes de corrupció política.
Com és el seu dia a dia, com viu, com treballa les fonts, com elabora les informacions? Com fa les fotos?
En el dia a dia, a part de ser periodista d’investigació també col·laboro en la revista Proceso i faig feines per altres mitjans independents. Cada dia tinc la meva agenda, procuro que sempre tingui entrevistes amb víctimes de desaparicions, de fabricació de culpables, estic molt pendent de col·lectius, etc. Gairebé sempre procuro preparar temes independents, sortint de les gasetes i els comunicats oficials, que només els utilitzo per contrastar o tenir la versió oficial. I, paral·lelament, faig investigacions que són més tècniques, amb sol·licituds d’informació buscar fonts, etc. També dirigeixo un mitjà que vaig fundar, enfocat a la transparència i els drets humans, que es diu ‘The Observer, periodismo verificador’.
Hi ha elements de bon govern o transparència que ajudin a facilitar l’accés a la informació?
A Mèxic, els mecanismes de transparència s’han convertit en una eina, sobretot del periodisme d’investigació. Amb un ús adequat d’aquestes eines és com hem aconseguit publicar investigacions molt importants. Però s’ha de lluitar molt. S’ha d’aprendre molt bé la llei perquè hi ha terminis que vencen; si et rebutgen la sol·licitud s’ha de lluitar, interposar recursos de queixa, etc. Crec que són grans eines pel periodisme. Últimament ja han començat a posar obstacles, ampliar els terminis… per intentar obstruir l’obtenció d’informació.
En el seu cas, l’ha afectat el fet de ser dona?
Sí. Les dones periodistes estem més exposades solament per ser dones. Vivim en contextos masclistes amb una extremada violència de gènere. A Mèxic, cada dia 11 dones són assassinades i no podem escapar dels ambients de violència domèstica i linxament social pel fet de ser dones. Crec que falta avançar molt en aquest aspecte i, en les redaccions, també prevalen formes o tipus de violència. En algunes, no en totes. També hi ha una sobrevaloració del treball masculí respecte a les periodistes mexicanes. Com va dir una activista, hem de treballar el doble perquè ens reconeguin la meitat. També hi ha una bretxa salarial, que als estats més allunyats de la capital és més notòria.
De quina forma es traslladen les pressions als periodistes?
N’hi ha de diferents tipus. En el cas de les dones, les amenaces més freqüents les fan els caps de premsa o les àrees de comunicació de les instàncies de govern, dels ajuntaments, dels tres poders de l’estat. Les amenaces són obertes, brutals i directes, en el sentit de ‘si publiques això, parlaré amb el propietari del teu mitjà perquè t’acomiadi’. A mi em van acomiadar de El Heraldo de México el 2020 per una investigació. També hi ha espionatge i campanyes de desprestigi digital.
Per què la van segrestar l’any passat? Com va viure aquell moment?
Em van segrestar el 13 d’agost de 2021 amb un cotxe a Toluca [Estat de Mèxic]. Hi vaig pujar perquè pensava que era transport públic. Estava parat, plovia, era molt fosc, vaig pensar que era un taxi, va baixar el que pensava que era un passatger, i hi vaig pujar i en aquell moment va començar el segrest. Després em deien molt que era periodista, m’ho deien com a reclam. Tota l’estona estava amb els ulls tapats i tenia un home darrere que m’impedia moure. Va durar més de quatre hores. Em van apuntar amb una pistola, en algun moment la van posar entre les meves cames, perquè la vaig notar i quan va començar el segrest la vaig veure, per això sabia que n’hi havia una.
Com va acabar el segrest?
Em van demanar les claus de casa meva i hi van anar. Quan jo estava fora, ells hi van entrar, em van robar el meu ordinador principal i dos de secundaris, l’arxiu i el meu cotxe. I em van amenaçar de mort. Em van dir que tornarien a per mi en un any o dos i que ells treballaven per la policia. No tinc ni idea de qui va ser. Ho vaig haver de denunciar i un company va portar el meu cas a una conferència del president, i màgicament al tercer dia vaig poder recuperar el meu cotxe.
Ha pensat mai en deixar el periodisme?
Sí, m’ho plantejo en tot moment. Però m’agraden les investigacions que estic fent. Segurament hi haurà un moment en què m’hauré de retirar, però mentre pugui, sento que la meva veu i els meus treballs són importants en el context en què estic. Perquè gairebé no hi ha periodisme d’investigació en la ciutat on treballo, Toluca, ja que la majoria són oficialistes.
