El 13 d’octubre de 1992, Lino Gutiérrez va posar-se, per última vegada, la samarreta del Centre d’Esports després de 23 temporades al club, 16 de les quals al primer equip. Aquell partit ja no era de competició sinó el del seu homenatge. Trenta anys després, recordem la trajectòria del mític capità arlequinat, l’únic futbolista de la història que té un espai a l’Estadi i dona nom a la graderia del Gol Sud.
En el futbol actual seria gairebé impossible trobar una història de fidelitat a un club com la seva. Des de la categoria aleví fins al primer equip, jugant a totes les categories estatals possibles: Tercera, Segona B, Segona A i Primera Divisió. I això que no li van faltar oportunitats per marxar i guanyar més diners. “Barça i Espanyol ho van provar moltes vegades i amb 17 anys va aparèixer el Fifo Navarro a casa meva per fitxar-me pel R. Madrid i cedir-me al Màlaga. La resposta del meu pare va ser contundent: ‘el Lino és molt jove i es queda aquí'”.
Lino en els seus inicis / D.S.
Aquella mateixa temporada, la 76/77, va debutar al primer equip arlequinat a Tercera Divisió. “Va ser al camp del Deportivo Aragón substituint un altre històric del Sabadell com Manolo ‘Chango’ Fernández i al camp em vaig emparellar amb Víctor Muñoz, l’ex del Zaragoza i Barcelona”. El servei militar i una operació de pubis van frenar la seva meteòrica ascensió. “Vaig tornar el Nadal de 1980 i estava tot lligat per anar al Deportivo de la Coruña. El Sabadell ho havia decidit així per guanyar diners amb el traspàs, però jo no em trobava bé físicament i no vaig acceptar. Vaig preferir quedar-me, entrenar fort i en el tram final de la temporada, amb la lesió de Manolo Parras, vaig tenir molt protagonisme, fent gols importants al camp del Granada o a casa davant el Barakaldo. De fet, vam fregar l’ascens a Primera Divisió. A Vitòria van passar coses molt estranyes…”, recorda resignat en al·lusió al terrible arbitratge de l’extremeny Falero Pérez.
Romero, Pepe Martínez i… Naya
José Luis Romero era l’entrenador d’aquell Sabadell i per a Lino, el que més l’ha impactat. “Va aportar coses noves, una innovació en la manera de jugar. La pressió alta, robar de pressa i fer caure al rival en constants fores de joc. Tenies la sensació que no podies perdre mai”. De totes maneres, no s’oblida del llegendari Pepe Martínez: “ell va ser qui em va fer debutar sent molt jove i em va donar moltíssima confiança. També va ser el meu últim entrenador i, potser empès per les circumstàncies, no va fer res perquè continués un any més al Sabadell. Entenc que la decisió la van prendre des de la directiva (encapçalada pel president Rafael Arroyos) de manera directa”.
En un gest característic / D.S.
En el cantó negatiu, José Antonio Naya. “No m’agrada parlar malament de cap entrenador, però allò va ser un cas molt atípic. En realitat, era un pobre home. Li van fer cas alguns directius i al cap de quatre mesos ells mateixos reconeixien l’error perquè també el van patir. Recordo que el primer dia, al vestidor, va preguntar qui era Lino, suposo en to irònic. Jo vaig aixecar la mà i em va contestar: ‘pues póngase las pilas’. Suposo que ja venia influenciat negativament sobre mi des de fora. Naya no mereixia estar en el món del futbol. L’entrenador ha de facilitar les coses i no molestar al jugador. Una mala experiència”.
Regust agredolç
Del partit de l’homenatge -contra un combinat del FC Barcelona- té un record agredolç. Es va fer tot molt precipitat i només un miler de persones van assistir a la Nova Creu Alta. “Sentia tristesa perquè significava la fi de la meva llarga etapa al Centre d’Esports i també felicitat perquè vaig tenir el reconeixement de moltíssima gent. Potser no a l’Estadi, però sí al posterior sopar que es va fer al restaurant El Castellet. Allà vaig notar l’estima de tothom: família, companys, excompanys, penyes, institucions… “.
En la celebració del seu homenatge / D.S.
Lino lamenta que “el partit es va muntar com una excusa per recaptar diners i pagar-me el que em devien. Això em van explicar. No sé quants diners van recaptar amb la retransmissió de TV3, però jo no sé a on van anar a parar. Vaig haver de cobrar a través d’una denúncia a l’AFE, que era l’últim que volia fer. No em va quedar cap altre remei”.
Grans moments
Lino, però, es queda amb la part positiva del seu llarg recorregut arlequinat. “Qui ha viscut l’ascens a Binéfar, amb un desplaçament massiu d’aficionats, mai ho oblidarà. En canvi, l’ascens a Primera els jugadors el vam viure després, a través d’imatges i vídeos. La setmana abans contra l’At. Madrilenyo vam estar aïllats de tot i al camp només pensàvem a guanyar. No vam ser conscients de tot l’ambient que va viure la ciutat. Va ser l’últim ascens a Primera i ara és quan es dona més valor a aquestes gestes”.
No s’oblida d’un partit que continua sent el més atípic de la història: la repetició contra Osasuna. “Allò va sobrepassar els límits esportius. Era un tema emocional, de sentiment. Semblava que ens volien robar la permanència guanyada a la gespa i es va produir un moviment social espectacular. Mai he vist la Nova Creu Alta amb aquell ambient. Va ser impressionant”.
El Centre d’Esports ha estat per a ell la seva segona casa, la seva altra família. Amb perspectiva, veu “molt difícil repetir una trajectòria com la meva. El futbol també ha canviat, s’ha globalitzat, hi ha molts assessors. Jo hauria pogut marxar al Deportivo, Racing o Valladolid en la meva època i vaig continuar aquí. Ara potser seria diferent”. Una trajectòria que es va reconèixer amb la designació com a millor esportista de Sabadell l’any 1986. “Em sento orgullós d’aquest guardó tan especial en l’àmbit personal perquè per un futbolista és molt difícil. De fet, només ho ha aconseguit Lluís Muñoz”. I ara el seu nom llueix a la graderia del Gol Sud, en una iniciativa del Consell d’Administració encapçalat per Esteve Calzada. “Estic encantat de veure el meu nom i la meva samarreta a l’Estadi”, reconeix.
“Hem de donar suport a l’equip”
Des de fora, com a membre del Consell consultiu, analitza l’actual situació de l’equip, en una temporada complicada. “Quan ens van explicar la situació econòmica del club, vaig canviar el xip i vaig pensar: l’objectiu és la permanència, això és un èxit. Jo entenc que l’afició, que és l’ànima del club, vulgui veure guanyar. Això ho volem tots. Però demanar la dimissió del president o criticar els jugadors durant els partits no serveix de res. Més aviat provoca més pressió i més nerviosisme. Hem de donar el màxim suport a l’equip perquè ara, per mi, tenim els millors jugadors del món. És el que tenim”.
Lino amb l’Estadi al fons / Ll. Franco
El seu consell dirigit a la plantilla també és prou clar, conseqüència de la seva experiència: “Només conec personalment a David Astals perquè va entrenar a la nostra Escola, però és evident que la clau de tot és fer grup, fer pinya, i tenir una total unitat encara que els resultats no surtin ara mateix. Potser es troba a faltar la figura d’algun jugador més veterà, com passava en la nostra època, per fer les funcions de líder. A vegades cal que algú que sigui un referent repeteixi el missatge i això sigui un plus a l’hora de sortir a la gespa”. Paraula del mestre Lino.
