El rival del Sabadell aquest diumenge (12 h), La Nucía, té a la banqueta un vell conegut de l’afició arlequinada: César Ferrando (63 anys) va ser un dels components de la plantilla de l’últim ascens del Centre d’Esports a Primera Divisió (temporada 85/86) i admet que guarda un gran record d’aquella època.
César ompleix la seva quarta temporada al capdavant de La Nucía i arriba així als 25 anys de trajectòria com a entrenador professional encara que ell afegeix una fase prèvia d’aprenentatge a l’equip del seu poble, Tavernes de Valldigna (València), durant quatre anys, a categoria Preferent. Va començar picant pedra. Va portar el Gandia de Preferent a campió de grup a Segona B. Després vindria l’ascens de l’Albacete a Primera o el seu gran salt a l’elit a la banqueta de l’At. Madrid. També va dirigir el Nàstic.
Moltes experiències. Li encanta parlar de futbol, el porta a les venes. Potser per això va deixar la família a Albacete i acceptar el repte de La Nucía, un club desconegut en l’àmbit estatal en aquell moment. D’allò ja en fa quatre anys. Ara s’ha fet un lloc en la tercera categoria. “És un club que està creixent una barbaritat. Gaudeix d’unes excel·lents instal·lacions que s’ampliaran amb més camps de futbol i també en l’àmbit social s’ha notat un augment, sobretot arran de l’ascens a la Primera Federació. Evidentment, no podem comparar-ho amb un Hèrcules o el mateix Sabadell, però estem contents del suport de la nostra afició”, ens explica des de l’Albir, el nucli més poblat del municipi Alfàs del Pi on ell resideix i el Centre d’Esports muntarà avui el seu quarter general.
Un gran record
La vinculació de César amb el Sabadell només va ser de dues temporades, però “quines dues temporades!”, recorda amb nostàlgia. “Per a un futbolista viure un ascens és un fet inoblidable i si, a més, és a Primera Divisió, encara té una major dimensió. Ho vam viure molt intensament”. Es refereix a la temporada 85/86, quan el Centre d’Esports va celebrar el seu últim ascens a la màxima categoria després de superar l’At. Madrilenyo en una Nova Creu Alta a vessar. “I en la següent temporada vaig tenir l’oportunitat de jugar a Primera, una situació que també vam gaudir moltíssim tot i patir fins a l’últim minut per assolir la permanència”.
César Ferrando és el segon per l’esquerra dempeus, al costat del mític porter Joan Capó, en un onze de la temporada 85/86 / D.S.
Assegura que el Sabadell és un dels clubs que el va marcar més, juntament amb l’At. Madrid, Albacete i Nàstic. Són èpoques molt diferents. També el futbol és molt diferent. “Tot ha canviat. Ara els futbolistes i els entrenadors tenim molta més informació i disposem d’uns recursos que abans no existien. Per exemple un simple gimnàs. Ja no parlo de temes mèdics, físics, assessorament per l’alimentació, qüestions tècniques… Però crec que hi ha un aspecte que s’ha perdut una mica: la relació social. En la meva etapa al Sabadell recordo trobades constants amb els companys, com Capó, Ribes, Serrat, Lino, Zunzunegui, Sánchez, Costa, Saura… Allò reforçava el vestidor. Ara venen a entrenar i després cadascú a casa seva”.
Un Sabadell amenaçador
Si ens centrem en el present, sorprèn que La Nucía hagi empatat tots els partits com a local. “Cert, no és una cosa massa habitual. Han estat partits molt equilibrats, però penso que hem estat més a prop de guanyar que de perdre. Al final, acabes sumant. Defensius? No, intentem jugar i atacar, però també som conscients de les nostres virtuts i mancances. Procurem ser un equip seriós. Fem el que sabem fer. No ens podem permetre certs luxes”.
La visita del Sabadell li provoca inquietud. “En els dos últims partits ha rendit a un nivell espectacular. Com a entrenador de La Nucía, em preocupa l’actual versió del Sabadell. Guanyar 1-4 al Johan Cruyff no és gens fàcil i va fer-ho jugant molt bé. També va fer un gran partit contra l’Intercity“. César Ferrando creu que el conjunt arlequinat, pel seu estil atrevit i dinàmic, pot ser un dels “grans animadors” d’una categoria que qualifica de “tant bonica com igualada. Ningú és molt superior. Cada partit es converteix en un intercanvi de cops i guanya el que està més encertat”.
