[Per Lluís Matas, portaveu i alcaldable de Junts per Sabadell]
Si em permets, vull fer un exercici amb tu. M’he proposat fer una exposició clara del que representa el dèficit fiscal a Catalunya, m’agradaria aconseguir que tu, lector, reflexionis del que representa per a cada català i cada catalana continuar assumint aquest dèficit encara més anys.
M’interessa molt escoltar experts en matèria econòmica
–com en totes les matèries– i fa uns dies vam tenir a Sabadell dos experts en economia, el Doctor Joan B. Casas i el Diputat Joan Canadel, en un acte interessant i impecable, organitzat pel regidor i company Cesc Baró que els va aplegar en una taula rodona. I no em puc estar de compartir encara més dades i, per tant, més arguments per entendre que el model de fiscalitat dissenyat per Espanya deixa moltes incongruències sobre la taula. Aquest deute que té l’Estat espanyol amb Catalunya i que arrosseguem de fa tants i tants anys és un llast que no ens deixa anar endavant, ens ofega i fa perdre oportunitats, per molt que ens hi esforcem. Fins ara hem resistit, però si això no ho canviem, cada vegada costarà més aixecar el cap. Anem per feina.
Primera incongruència. Com pot ser que les comunitats subvencionadores rebin menys que les comunitats subvencionades. Mirant els números, sense ser cap especialista, només amb la informació que tenim a l’abast, sabem que cada dia donem 50 milions d’euros a l’Estat i no rebem res a canvi, és com un regal que fem cada dia només llevar-nos, desinteressadament donem un munt de bitllets, 50 milions d’euros cada dia.
El dèficit és la resta, la diferència entre el que aportes i el que reps. L’Estat espanyol, quan reparteix, destina 309 € a cada madrileny i només 90 € a cada català, pensi el que pensi, voti el que voti, sigui independentista o no. Tu i jo, per viure a Sabadell, rebem tres vegades menys, jo no sé per què.
Segona incongruència. Catalunya és el motor econòmic de l’Estat espanyol. Resulta que som un territori potent, que genera riquesa. Tot l’Estat espanyol va bé perquè es pot fer un repartiment als territoris que no en tenen prou amb els seus propis recursos. Doncs cal tenir molta cura de Catalunya. S’ha de vetllar pel motor, invertir contínuament per mantenir-lo i actualitzar-lo, si no, el motor pot quedar antic i obsolet i llavors on trobarem peces de recanvi? O encara pitjor, on trobarem un altre motor? A Europa, en general, es considera que les infraestructures són molt més necessàries a les zones més productives, i és on concentren inversions, precisament per la necessitat de tenir-les en marxa. És lògic, no?
Tercera injustificació. Ja hem vist que Catalunya és absolutament i incondicionalment solidària, però realment són les comunitats més desafavorides les que reben el feix gran dels diners? Perquè Madrid no és una comunitat pobra i, en canvi, percep una bona quantitat. Espanya ha prioritzat les consideracions de solidaritat interterritorial per davant de les d’eficiència econòmica, les comunitats amb un PIB més baix i Madrid són les que reben més amb molta diferència. Si volem ser solidaris, potser hauríem de decidir nosaltres on han d’anar a parar els diners i en tot cas plantejar-nos el concepte de solidaritat, anar donant diners és realment la solució?
El dèficit fiscal amb Catalunya cada any es fa més i més gran i ens condiciona i limita. No podem perdre més capacitat de creixement econòmic perquè aquest deute amenaça la competitivitat de l’economia catalana i qüestiona la sostenibilitat del creixement econòmic i del model social català. Podem estar d’acord amb la redistribució de recursos, que els més rics aportin més, però del que parlem és de la magnitud d’aquest dèficit tan desmesurat.
Veig que he fet més preguntes que respostes, però ja era la meva intenció.
Ara arriba el moment de parlar de números. Pensem què podem fer a Catalunya amb 20 mil milions d’euros més cada any. Doncs ben fàcil, invertir a dues bandes. Primer en la qualitat de vida de les persones. Podríem abaixar impostos com l’IRPF i pràcticament prescindir de l’impost de successions i el de patrimoni… rebaixar impostos vol dir augmentar els ingressos nets de les famílies. Dedicar més recursos a drets socials, és a dir, augmentar les pensions, més lloguers socials, serveis per a les persones amb rendes baixes.
L’altra inversió aniria destinada a ajudes a les empreses, per descomptat. Millorar infraestructures i sobretot podríem dedicar molts més recursos a recerca i a l’educació, que són i seran clau per seguir capdavanters a la cursa dels més competitius.
Senzillament, gaudir del fruit del nostre esforç, decidint com ser solidaris, coherents i justos.
Nota de l’editor: El D.S. obre les pàgines a les opinions dels grups amb representació a l’Ajuntament, que es publiquen segons ordre d’arribada.
