El premi Nacional Agustí Borgunyó 2022, promogut per l’entitat Sabadell, més Música, ha distingit enguany, i per unanimitat del jurat, a l’enginyer de so David Casamitjana amb el guardó. Un homenatge a la tasca en favor de la música per a cobla que Casamitjana realitza des de 1986. Rebrà el premi en el decurs del concert Somnis de Color de Tenora, que tindrà lloc al Teatre Principal de Sabadell aquest diumenge 13 de novembre.
L’enginyer de so David Casamitjana / Cedida
L’entrevista
Com et vas quedar quan vas saber la notícia?
Molt sorprès, la veritat. És la primera vegada que s’atorga el premi Agustí Borgunyó a una persona que no és ni compositora ni intèrpret. Això em fa extremadament feliç i m’il·lusiona perquè d’alguna manera han pensat en totes les persones que estem al darrere, que a vegades som transparents. A aquestes persones també ens agrada que ens valorin com un músic més.
Per què enginyer de so?
Fa 36 anys que em dedico al so. A vegades la vida et porta per on vol o t’especialitza en coses que no hauries pensat. El Joan Sirvent va ser el meu mestre. Ell me’n va ensenyar. Li vaig agafar el relleu i em vaig enamorar d’aquest món.
Ets un personatge conegut en el sector.
He gravat pràcticament amb totes les cobles. Principalment, se m’ha buscat per gravar acústic, però també m’he mogut molt pel jazz i he sonoritzat molts concerts. Discs, en general, n’he fet més de 800; i més de 300 han estat de cobla. La cobla té una particularitat: és una especialització molt concreta que necessita un tractament especial.
Per què requereix un tractament particular?
Molt fàcil. Mira, una orquestra, per exemple, té 60 instruments que van del més greu al més agut. Una cobla passa del contrabaix, que és el més greu, al flabiol, que és el més agut. Es necessita molta estratègia a l’hora d’enregistrar cobla, i més d’un dia normalment. Cal tenir en compte que la majoria dels instruments, menys el contrabaix, es toquen bufant, i el llavi es cansa. S’ha de saber distribuir el temps adequadament, i posar-hi estratègia i psicologia a la gravació.
La teva tasca no es limita a enregistrar músics.
Rotundament no. La meva feina és una feina creativa. Tinc una anècdota amb Teresa Forcada, que va venir a escoltar un concert de Lídia Pujol, que se m’ha gravat al cap. Em va dir el millor “piropo” que m’han dit mai. Va dir-me: “David, avui he entès que el so també és un llenguatge”. Els tècnics de so no només tenim una feina mecànica. Intentem crear una atmosfera entre la música i el so que sigui adient. Amb un exemple que és molt fàcil d’entendre: en una banda sonora de cinema, que també n’he tocat, no pots sonoritzar un moment de nostàlgia igual que un moment d’estrès. I passa exactament el mateix encara que no hi hagi un suport visual. A través de les nostres eines fem arribar el que el músic transmet; i ho fem arribar tal com ell ho vol transmetre.
El mateix Agustí Borgunyó era sabadellenc. Hi ha una sensibilitat especial per la cobla a Sabadell?
Sempre he pensat que sí. A Sabadell es fa molta cobla, i hi ha moltes agrupacions que vetllen per aquest món, com l’entitat Sabadell Més Música. Aquí hi ha voluntat i hi viuen grans intèrprets, com Bernat Castillejo o Jordi Figaró. De fet, a la casa de la cobla de Sabadell hi ha l’arxiu més gran del món de partitures per a cobla.
Hi ha una concepció generalitzada que la cobla només és en directe, i rarament passa per un estudi?
Em passa sovint que dic: “Demà tinc una gravació de cobla”. I em responen dient: “Ostres, cobla?!” La gent ho associa a una música quasi com medieval; i hi ha moltíssima música per cobla gravada. I no només per a sardanes, també per a obres simfòniques o per a ballet. A vegades hi ha més ignorància que res. Hi ha gent que no acaba d’entendre què faig. Quan envio una sèrie de sardanes precioses gravades, a la gent li canvia el concepte, però.
