[Per Jordi Serrano, historiador i rector de la UPEC]
La resposta catalana davant la revolta de les dones a l’Iran ha estat extremadament fluixa. I quan hi ha hagut reacció ha estat lamentable. Vegem la declaració de la Junta de portaveus del Parlament de Catalunya del 27 de setembre. En la declaració no se cita la paraula règim teocràtic, ni república islàmica, ni islamisme radical, ni dictadura, ni res. Mireu les contorsions de la frase per no dir quina religió: “Condemna qualsevol forma de tortura, molt especialment per motius derivats de l’extremisme religiós.” En diuen república i els ciutadans escullen un president, però qui mana és el Líder Suprem de l’Iran, que escull directament els ministres de Defensa, Intel·ligència i Assumptes Exteriors. I al líder no l’escull el poble, l’escull el Consell de Guardians. Un organisme creat per cooptació pel dalt. O sigui que de democràtic és com la democràcia orgànica franquista, Franco i els bisbes, d’aquí el nom de dictadura nacionalcatòlica.
Aquí el cap dels bisbes Alí Jamenei és directament Francisco Franco. Pels nostres parlamentaris és com si l’Iran fos un règim desconegut que fa coses estranyes com matar noies rebels que es treuen el vel. Però el Parlament, a més, aprova tres paràgrafs que podrien dictar els islamistes radicals catalans contraris a la laïcitat. Vegem: “Demana a les institucions europees i als estats membres de la Unió Europea que evitin de legislar o de desenvolupar polítiques sobre qualsevol aspecte de la indumentària de les dones, ja que atempta contra la llibertat de les dones de vestir i viure com vulguin allà on siguin.” O sigui un atac a la república laica de França. Vaja, vaja.
Precisament el país on des de fa més temps es defensa la llibertat religiosa gràcies a la laïcitat. O: “Lamenta la criminalització, l’assenyalament i la hipervigilància que dones d’arreu del món, també a Catalunya, han de patir per l’ús del vel i insta les institucions públiques catalanes a revisar la legislació i el conjunt de polítiques públiques que puguin incórrer en aquesta persecució.” O sigui les perseguides són les que porten vel i no les que per treure-se’l reben tota mena de pressions, insults i violències. Cal veure els testimoniatges de Najat el Hachmi, Mimunt Hamido o Sukaina Farés. Però quina falta de criteri! I al final de tot, la traca: “ Condemna l’ús partidista, ideològic, racista i islamòfob que es fa de l’assassinat de Mahsa Amini per a validar discursos d’odi i discriminació.” O sigui que no condemnen una dictadura islàmica sinó els que protestem contra ella. Des de quan criticar una dictadura religiosa que mata dones és islamofòbia o racista? En quin manual de democràcia i llibertat s’han inspirat? És una vergonya total. Els nostres parlamentaris s’hi ha lluït. Un dels grans valors centrals de l’esquerra catalana des de 1820 és la laïcitat. Se n’han oblidat? Tothom ha perdut el nord? Abdó Terrades, Josep Anselm Clavé, Salvador Seguí, Federica Montseny, Francesc Layret, Lluís Companys, Andreu Nin, Rafael Campalans, Teresa Claramunt, Gabriel Alomar o Joan Comorera mai haurien firmat un paper tan desastrós com aquest.
