La Unitat de VIH-sida del Taulí és eminentment un espai assistencial de la malaltia. S’encarrega de fer seguiment a prop d’un miler de casos diagnosticats, però també treballa perquè el diagnòstic es faci més aviat, perquè encara hi ha malalts que arriben tard. El cap de Malalties Infeccioses de l’hospital sabadellenc, Manel Cervantes, parla de la importància d’acabar amb l’estigma i treballar en la detecció precoç.
Costa arribar al diagnòstic?
Anys enrere, pensàvem que era un problema de diagnòstic. Actualment, l’estigma de la gent infectada de sida cada cop és menys freqüent. Estem observant un problema diferent: hi ha qui, en general, no vol saber què té. Que no es fa les proves de previsió de les mamografies, de previsió del càncer de còlon, que no es posa vacunes… afortunadament és poc freqüent. Però és un tema pendent en el qual ens enfoquem molt.
Quina és la tasca de la unitat?
La funció fonamental és seguir els tractaments. Des de l’any 2000, tenim un tractament que atura la sida. Fins al 2010, eren tractaments amb inconvenients i molts efectes secundaris. En la darrera dècada, tenim un tractament d’una única pastilla, que la majoria de vegades no dóna cap problema i, per tant, la perspectiva vital de la gent infectada que rep tractament és bona. Haurà de vigilar més, però no es morirà per la sida.
Són bones perspectives.
Hem tingut dues notícies bones aquest any. Els malalts infectats no han passat la covid pitjor. Ha sigut igual o, fins i tot, en alguns casos una mica menys greus. La segona bona notícia és la verola del mico. Ha afectat a pacients infectats per VIH, però tampoc especialment pitjor que als malalts que no la tenen. Pensàvem que les dues epidèmies, teòricament, afectarien més en persones que no tenen una immunitat perfecta.
Com es pot arribar al diagnòstic?
Al Taulí es fa diagnòstic en pacients que ingressen per altres malalties. També es fan a l’assistència primària, en centres de malalties de transmissió sexual i centres comunitaris que no són sanitaris. A Sabadell tenim una mostra amb Actuavallès, que busca acabar amb l’estigma i també apropa el diagnòstic precoç.
Quants pacients reben tractament al Taulí?
Estem al voltant de 1.000 pacients tractats anualment. Arran de la pandèmia, la xifra ha baixat, perquè pot haver-hi més gent que ha canviat de població. És una xifra estable. Afortunadament, la pujada cada cop és més lenta. Seguim tenint nous casos, però si fa 10 anys en teníem 150 nous, l’any passat en vam tenir 40 i aquest any probablement estiguem una mica per sota. Això no ens deixa tranquils, perquè pot haver passat que alguns pacients encara no s’hagin detectat. Totes les baixades de diagnòstic en altres malalties durant la pandèmia han significat que encara no s’havien detectat. Però això, en el nostre cas, és elucubrar.
S’han publicat tres casos de persones que s’han curat del VIH.
És probable que n’hi hagi més. Els criteris per decidir que algú està curat no estan ben establerts. Són persones que fa més de dos anys que no reben tractament retroviral i el virus no es troba en el seu cos després d’haver fet tractament onze anys. Han tingut entremig una malaltia de la sang, una leucèmia o un limfoma. En el seu tractament s’inclou un trasplantament de moll d’os, que s’ha fet amb unes cèl·lules resistents al VIH. Això és molt interessant per a aquells que tenen la mala sort de patir una leucèmia o un limfoma, però no és d’aplicació universal. Fer un trasplantament així és una tècnica que té una mortalitat del 20%, per això l’has de necessitar molt. És important entendre-ho bé, perquè potser d’aquí a un temps, per teràpia genètica, es pot fer sense trasplantament. Per ara, està en estudi.
En quines línies treballa la investigació?
No s’ha trobat una tècnica que no sigui el trasplantament per aconseguir aturar el virus, però hi ha línies que permeten ser optimistes a tots els immunòlegs que hi treballen. Si ho estem aconseguint amb altres malalties, és possible que amb el VIH també s’assoleixi. De moment, coneixem una malaltia crònica que, si la gent fa les coses bé, té una mortalitat similar a la que té la diabetis, per exemple. És evident que augmenta els riscos, però no és una malaltia que et mata pel simple fet de tenir-la.
És una malaltia que es percep diferent, amb menys estigma.
En aquests moments, el VIH no limita la vida normal de la gent. Els fills que puguin tenir les noies infectades, per exemple, naixeran sans, perquè el tractament evita que s’infectin. Fa 16 anys que no neix un nadó amb VIH. La millora dels tractaments fa que hi hagi injeccions que permeten substituir en alguns casos la pastilla. També tenim el tractament preventiu. La gent que té molt risc, habitualment per exposició sexual, pot prendre la pastilla cada dia i amb això s’evita el contagi. És el que es coneix com la profilaxi preexposició (PrEP).
