Ciutat

La tasca de dignificar les persones amb discapacitat: “Valorem més les petites coses”

/ David Chao

Malgrat que segurament tots coneixem persones amb alguna discapacitat, el col·lectiu continua sent massa sovint invisibilitzat. Jornades com la d’aquest dissabte no només serveixen per parlar sobre la seva realitat, sinó també per lluitar contra prejudicis i estigmes. A aquesta batalla s’hi sumen diverses entitats i associacions que treballen a Sabadell per fer la vida més fàcil a les persones que pateixen algun tipus de discapacitat.

L’Oriol té 52 anys i en fa al voltant de deu que és usuari d’AVAN. “Tinc una malaltia neurològica”, expressa. Amb 40, li van diagnosticar esclerosi múltiple. La cama esquerra ha perdut sensibilitat i s’ajuda d’un caminador. En el centre duu a terme diferents activitats. També s’organitzen escapades.

“Conèixer nova gent és ideal per a nosaltres, per sentir-nos connectats”, considera. Ell va començar al Casal de lleure, un programa de l’associació que es desenvolupa a Terrassa. Actualment, assisteix de 10 a 17 hores al CAE (Centre d’Atenció Especialitzada) de Sabadell, un espai per a persones amb afectació neurològica i física. “És més terapèutic, però també es fan treballs manuals i activitats lleure”, especifica la Cristina Castañé, treballadora de la fundació. Terapeutes ocupacionals, fisioterapeutes, neuropsicòlegs o psicòlegs es posen al servei de persones com l’Oriol. “Estic molt orgullós de com m’han tractat”, emfatitza.

Assistir al centre permet establir unes pautes i hàbits. Allà es posen en marxa teràpies individuals per als diferents usuaris, que en el cas del CAE són més d’una vintena. “M’aporta felicitat. És el que puc dir. Per mi ha sigut un lloc on m’hi he trobat molt bé”, remarca.

Entre les reivindicacions, reclama millores en l’espai públic, però també apunta a la societat. “Molta gent, per exemple, aparca a les places reservades per al nostre col·lectiu sense portar cap cartell. Cal entendre que molts les necessitem”, adverteix. De vegades, lamenta, ha sentit poca implicació social: “tens una malaltia i, per una persona que t’ajuda, la resta passa”, conclou.

Gestionar la diversitat

Una altra de les entitats que s’enfoquen en el col·lectiu és Atendis. A les instal·lacions de Sabadell, tenen diversos espais dedicats a grups amb discapacitat. En total, més d’un centenar de persones hi fan vida. Al centre de dia, la majoria són molt joves. En sortir de l’escola, necessiten una alternativa per rebre atenció. El problema, però, és que no hi ha places garantides per a tots. “Ells es fan grans, però també els pares es fan grans i arriba un moment que l’atenció és molt més complicada”, assenyala la Carme Pérez, directora de L’Aplec, un dels serveis de la fundació.

“Les persones que atenem necessiten un suport generalitzat i extens. Per les activitats de la vida diària requereixen una ajuda, amb diferents nivells d’autonomia”, radiografia. A les aules, equipades amb materials diversos, es fan activitats perquè puguin mantenir o millorar les habilitats que han assolit. “L’objectiu principal és que estiguin bé, que puguin conèixer i connectar amb l’entorn”. Aquesta setmana, per exemple, han organitzat una excursió a la Fira de Santa Llúcia.

Fisioteràpia, exercicis de rehabilitació o manteniment, control postural, mobilitat, gimnàs, cuina o activitats d’expressió i experimentació omplen l’agenda. “La part sensorial és molt important, perquè en alguns casos és l’únic que tenen”, explica la Carme. Entre les sessions, hi ha la possibilitat de participar en aules de musicoteràpia o teràpia amb gossos.

Entre els usuaris, hi ha casos de patologies molt diverses i en alguns no se sap ben bé la síndroma ni es té un diagnòstic exacte. “Però la genètica avança molt de pressa”, avisa. “Cada vegada es coneixen més les atencions mèdiques i permeten millorar l’evolució dels casos”, sosté.

La Carme lamenta que molts dels serveis que tenen a una escola no es poden aplicar al centre. “És una llàstima perquè significa que tenen menys recursos”. Les vacants al centre de dia arriben quan n’hi ha una a la residència. Quan la jornada acaba al centre de dia, un cop a casa, les famílies s’encarreguen de gestionar l’atenció de la persona. Mentrestant, la demanda entre famílies que esperen per accedir-hi creix. “La majoria de vegades, per desgràcia, la plaça arriba quan hi ha una defunció”.

El repte afegit, a més, és gestionar la diversitat de casos i les particularitats que presenta cada usuari. “Cada vegada, la societat està més preparada i oberta a aquests nois”, considera. És una realitat que sabem que existeix, però moltes vegades roman tancada entre les quatre parets de centres com el d’Atendis.

Diferents zones d’atenció especialitzada

La Mònica i el Jordi són usuaris del Centre Aral, àrea d’Atendis orientada a casos que han experimentat algun tipus de trastorn de conducta. Els dos sumen gairebé una dècada a la residència, on disposen de variats espais de socialització i s’estableixen pautes per millorar les seves rutines diàries. El bàsquet, la petanca o el futbol, relaten, són algunes de les opcions per sentir-se actius. “És una instal·lació amb moltes possibilitats”, coincideixen mentre recorren el passadís d’accés a les habitacions.

“És molt important que puguin anticipar tot allò que faran”, apunta com una de les claus la Montse Brosel, que treballa com a psicòloga a l’equipament. “Els costa més gestionar les emocions, tenen més impulsivitat”, indica. Els usuaris, que hi viuen les 24 hores, tenen l’agenda definida i un calendari amb la previsió de tasques i obligacions. “Fem el possible perquè ho visquin com casa seva”, apunta.

Les dates com el Nadal, per exemple, són especialment complexes i algunes persones ho viuen amb certa enyorança. “Aportem tot el possible per donar la màxima qualitat de vida. Quan fas coses i notes que surt bé, és una gran satisfacció. És un benefici mutu. Per a ells, però també per a nosaltres”, destaca. “Aquí aprenem a valorar molt més les petites coses; que potser semblen petites, però no ho són tant”, sentencia.

Comentaris
To Top