Publicitat
MANEL LARROSA

Tramvia a Sabadell

[Per Manel Larrosa, arquitecte urbanista]

Atot Europa, de l’acord entre mobilitat i espai públic amable se’n diu tramvia. Innombrables exemples mostren espais a un sol pla, vies encantades al paviment i llocs plens de convivència de vianants i tramvies. Està inventat. Si vam aplicar fa anys els seus parquímetres (quan deien que aquí no funcionarien…), ara ens toca un pas més de rèplica. El tramvia sembla més estret que un bus, les seves rodes no ofenen i l’accés no és un salt, aquestes són virtuts incontestables.

A Sabadell, foragitar el transport públic d’autobusos en nom de l’espai amable, tal com fem, constitueix tot un suïcidi de ciutat. I ho fem diumenges, dissabtes, festius i amb moltes excuses. Més quan el feix principal de tot el transport públic passa pel centre i no es pot desviar simplement a les rondes exteriors, perquè això significaria matar-lo. Avui dia comptem amb busos agressius pel carrer de Sant Joan, amb línies estrambòtiques de diumenge i un pes marginal i caient del transport públic, i són fets no acceptables.

Per resoldre-ho, plantegem anar a un eix central en tramvia com a model a mitjà termini i amb solucions transitòries a curt termini. L’eix central, des de Zamenhof a Gran Via, quedaria pacificat i només amb un carril de transport públic. Un carril que només seria doble en algunes parades per combinar l’encreuament en els dos sentits, però a la resta tot seria espai de vianants. Seria molt més espai que els dies laborables, però menys en els festius. I, en conseqüència, seria bo augmentar les àrees de vianants, per exemple als carrers de Sant Joan, de Sant Josep, o fer amable la Via Massagué amb un sol carril, superant les seves ridícules voreres, etc.

A la primera fase es faria el servei amb models de bus que simulen tramvies: igualment silenciosos, articulats i elèctrics. Existeixen, vegeu les imatges, i són a Barcelona mateix.

Aquest bus-tramvia podria anar, en primera fase, des de la plaça de Barcelona a la rotonda de Francesc Macià amb Pi Margall (Corte Inglés, per entendre’ns). Conviuria amb els carrers actuals situats més enllà de Zamenhof i Gran Via i aniria pel seu carril reservat en ciutat central. Aquest model de transport públic empaquetaria el centre ciutat entre rondes, com a espai de carrers menors, això és l’eixample Molina de mitjan segle XIX (carretera de Barcelona, Gran Via, ronda de Ponent i Zamenhof-Vilarrúbias). En el recorregut fora del centre estricte, el bus intercanviaria amb la resta de línies en nombrosos punts i el seu model diferent (imatge tramvia) serviria per entendre el canvi requerit entre línies i a l’accés de l’àrea central. Quedaria així clar que no existeixen la mobilitat i el funcionalisme per si mateixos, autònoms, sinó un model conjunt, una imatge de ciutat en la qual la mobilitat és un fet relacionat i no aliè a la resta, tal com l’estem tractant des de fa temps.

Un bus-tramvia no demana ni superestructura elèctrica, ni vies, ni cotxeres, però a mitjà termini aquesta seria l’opció, com ens ensenya Europa. I podem segurament pensar que la línia, nascuda al tram central, més endavant s’estendria bifurcada a nord fins als FGC (Parc del Nord) i a oest fins a Can Llong (R4) i a sud fins a Sabadell Sud (R4).

Es pot pensar que aquesta proposta no és sinó un somni. Però puc assegurar que té temps de reflexió al darrere. Les hipòtesis, en tot cas, serveixen per cremar-les i substituir-les per millors. De fet, poden citar que fa deu anys, el 2012, en el marc del debat del passeig de la Plaça Major, ja vàrem formular la hipòtesi d’un carril especialitzat en transport públic a tot el centre. És un afer pendent, perquè si volem recuperar els 14 milions de viatgers/any del bus local, des dels 10 milions actuals, o superar aquell sostre màxim, només es podrà fer en el marc d’un canvi de model de ciutat i del seu transport públic. Els requisits ambientals, si no són fum, ens hi obliguen. Però el que és totalment inacceptable és l’immobilisme actual que condemna la ciutat en un moment que requereix plantejaments de mobilitat agosarats. Ni clima ni energia ens permeten dormir a la figuera, tal com hi assistim impàvids.

Publicitat
Comentaris
To Top