[Manel Cunill i Llenas, ambientòleg i bioregionalista]
Probablement, som una societat prou acomodada per imaginar-nos que pertanyem a les elits planetàries. Pensem que els nostres problemes ambientals els resolem amb certa diligència i, al cap i a la fi, no estem tan malament. Aquest cofoisme mal entès empeny a certes polítiques “desarrollistes” que més aviat hauríem d’abandonar des de fa temps. Precisament aquesta visió excessivament antropocèntrica perpetua certs models del tot insostenibles. Per exemple, s’ha d’evitar l’actual dependència dels carburants fòssils i endreçar la vastitud de l’artefacte urbà, massa procliu a estendre’s indefinidament.
De nou, aquest novembre a la històrica, estratègica i turística ciutat de Sharm el Sheij (Egipte) s’ha celebrat la darrera sessió de la conferència sobre el canvi climàtic, popularment coneguda amb l’acrònim de COP27. En aquesta vint-i-setena trobada s’ha evidenciat de nou les limitacions, més que conegudes, de com avançar per un acord mundial pel clima. En el debat de fons de la cimera es constata que el topall per un acord és la data que les grans economies del carboni estan disposades a comprometre’s de debò. La Xina postula que el seu compromís per ser neutral en carboni seria el 2060, Europa el 2050 i els Estats Units d’Amèrica titubeja amb les dates entre europeus i asiàtics. Malauradament, aquestes reunions periòdiques del canvi climàtic sempre responen a un mateix patró: acords poc rellevants a darrera hora nocturna, molta gent d’arreu del món i poca responsabilitat per part de tots plegats. Més aviat han esdevingut una litúrgia civil en defensa de la Terra que alguns gaudeixen innecessàriament en directe.
Avui és notori que aquestes trobades esdevenen cada vegada més irrellevants. Exemplifiquen un model caduc i obsolet de com combatre la crisi ambiental. A més, per evitar l’increment d’un 1,5° la temperatura planetària hauríem de canviar d’estratègia. Bàsicament per diversos motius, però el principal és reconèixer que l’increment de la temperatura no es podrà remetre en dècades. Per tant, les mesures de mitigació com ara la reducció i eliminació de l’ús de les energies d’origen fòssil són encertades, però lamentablement seran insuficients. Hem de consumir menys combustibles fòssils. I precisament això depèn de cada un de nosaltres amb les nostres decisions quotidianes i professionals. Apel·lar a l’autoresponsabilitat de les persones i organitzacions és bàsic i necessari per a una revolució imparable a favor de configurar un nou entorn vital i saludable. Precisament crear aquest entorn vital, fruit de l’adaptació al canvi climàtic és determinant.
Una de les màximes de l’ecologisme es resumeix amb un lema clar i visionari: “Pensar globalment, actuar localment”. La primera formulació d’aquesta dita s’atribueix al biòleg, sociòleg i planificador escocès, Patrick Geddes. Precisament l’exercici d’aquesta màxima ens anima a militar en l’autoresponsabilitat ambiental: una decisió personal i decidida a favor d’un canvi global i d’una acció local transformadora. Sense compromís és poc probable reeixir com a comunitat, especialment amb el repte d’adaptar-nos al nou escenari ambiental.
En aquest context d’acció local, és necessari preservar els espais naturals i agraris del rodal, protegir l’espai fluvial del riu Ripoll, evitar l’artificialització del sòl, renaturalitzar la ciutat, reduir les emissions contaminants, preservar la biodiversitat, promoure l’urbanisme ecosistèmic i llurs béns i serveis ambientals i descarbonitzar la ciutat. En resum, tornar a fer habitable una ciutat de viles! On inapel·lablement el Quart Cinturó i el Surfcity no hi tenen cabuda.
