[Josep Gerona, poeta i pintor]
Des de l’abril passat, quan es va presentar a l’opinió pública un Manifest per al Museu d’Art de Sabadell per part d’un grup d’artistes, s’hi han anat adherint fins a setanta persones del món de la cultura i entitats prou representatives com ara l’Associació Catalana de Crítica d’Art (ACCA), l’Associació de Museòlegs de Catalunya (AMC) i la Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya (PAAC).
La iniciativa ha servit per posar sobre la taula la situació de menysteniment pressupostari i falta de recursos que els museus de la ciutat han hagut de suportar els darrers vint anys. En el mateix sentit que ja apuntava el document elaborat després per l’ACCA (Sabadell té força ben servit el sector de la música i del teatre, però té les arts visuals abandonades), el regidor de cultura, Carles de la Rosa, ha reconegut als signants del Manifest que el seu taló d’Aquil·les són les arts plàstiques i la música popular en viu, que cal fer un viratge respecte als darrers 30 anys [sic, ell no diu 20!] i que cal un “reconeixement” d’aquesta situació i una “reparació”.
En tot cas, la situació del Museu d’Història potser és encara pitjor que la del Museu d’Art. Unes plantilles infradotades mai podran salvar amb treball voluntarista el que uns pressupostos de cultura congelats des de fa anys condemnen a la decadència.
Pocs mesos abans d’unes eleccions municipals i quan fa poc que s’acaba d’aprovar un nou pressupost municipal que no ha variat gens ni mica aquesta tendència, cal que tots ens plantegem si els ciutadans d’una de les primeres ciutats de Catalunya no es mereixen tenir uns museus a l’alçada, com a mínim, d’altres ciutats semblants. Una comparació amb Granollers, Terrassa, Mataró o l’Hospitalet, per exemple, ens hauria de fer caure la cara de vergonya. Reflexionem una estoneta en els següents punts:
1. El Museu d’Art necessita una nova programació/direcció i ampliar l’espai per poder mostrar tots els seus fons, més ençà dels anys 40.
2. Això obliga a desplaçar les exposicions d’art contemporani a un nou Centre d’Arts Visuals que hauria de ser La Nau del carrer de Cellers, que ja va ser adaptada els anys noranta (Mapa Cultural de Sabadell, el pla estratègic del regidor Pere Vidal) per a aquesta funció i es podria recuperar fàcilment.
3. Però aquesta Nau és actualment magatzem de la maquinària que s’ha anat guardant, cuidant i catalogant per al futur Museu Tèxtil i no es pot traslladar sense garanties.
4. Mentrestant, el Museu Tèxtil dorm el somni dels justos i el Vapor Pissit s’està esperant, buit, des que l’any 1998 un ple municipal va aprovar per unanimitat que en seria la seu. Aquest mandat vinculant ha estat incomplert pels governs posteriors.
5. El Vapor Pissit no podria encabir tota aquesta maquinària, perquè el veritable problema dels museus és la falta d’un magatzem prou ampli i en condicions. Els magatzems actuals són antigues naus industrials amb evidents mancances. Algunes de les peces ara conservades a La Nau del carrer de Cellers han estat traslladades fins a sis vegades d’emplaçament!
6. Recentment, s’ha cedit un espai industrial arquitectònicament excepcional, l’Artèxtil, per encabir-hi una escola d’infermeria, hipotecant el seu ús durant cinquanta anys amb la cessió a la UAB.
7. Sembla obvi que la solució Museu Tèxtil amb dos seus (Pissit i Artèxtil) permetria alhora una renovació del Museu d’Història i guanyar per a la ciutat la Col·lecció Antoni de Montpalau, de Josep Casamartina i Anna Maria Casanovas, que malauradament potser ens deixarem perdre, com ja va passar fa anys amb la Col·lecció Rafael Tous d’art conceptual.
8. Si es trobés un espai adequat i prou ampli per ser el magatzem dels museus i es condicionés, com es fa ara arreu –vegeu el cas de Manresa–, per fer-lo visitable i donar-li un ús ciutadà, de pas s’alliberarien diferents naus industrials, idònies per a funcions expositives i de creació artística.
9. Mentrestant, de l’imprescindible Pla de Museus, que ja estava gairebé enllestit al final de l’anterior mandat municipal, no se’n sap res.
Per no caure en la demagògia fàcil, evitaré fer comparacions entre les inversions en equipaments esportius i en equipaments culturals, però només a tall d’exemple, ens caldria saber que les despeses municipals en les activitats de les festes nadalenques (700.000 €) equivalen a tot el pressupost anual dels dos museus junts (Història i Art), incloent-hi els sous de tots els seus treballadors.
Per salut democràtica, els nostres polítics haurien d’acceptar que no tot allò que fa guanyar vots a les eleccions és prou justificat i responsable. I el que sap més greu és el fort component sectari que tenen les decisions que es prenen. En qüestions de tanta transcendència, de veritable capitalitat cultural, hi hauria d’haver amplis acords que garantissin la continuïtat dels projectes amb els canvis dels equips de govern. En això, també hi estava d’acord el regidor de cultura. Amb els canvis, hi ha de cabre els matisos, però no mai el “borrón y cuenta nueva”. Quin mal que fan a la cultura els polítics miops i sectaris!
