MANEL LARROSA

Un Passeig inacabat

[Per Manel Larrosa, arquitecte urbanista]

Acabada l’obra d’urbanització del passeig de la Plaça Major, en podem fer un cert balanç. Hem guanyat en qualitat de paviment, dimensió dels arbres, flors i bancs. I potser un dels elements més positius és el soroll de l’aigua caient.

Podem també trobar-hi limitacions i sap greu que algunes siguin massa explícites. Aquestes limitacions indiquen que encara no s’ha acabat la feina, que caldrà tornar-hi. Algunes decisions no òptimes perduraran, perquè ara no es podrà refer de base, sinó solament fer-hi retocs. Els aspectes que grinyolen i que caldrà esmenar, seran:

Flors a l’alçada dels peus, desprotegides, només limitades per una corda. Caldran barreres i petites tanques més sòlides? Les tanques de petits arcs metàl·lics dels parterres de la plaça de Sant Roc van ser obligats, però una corda aquí és una solució massa precària, per a un problema que, simplement, no hauria d’existir. 

Jardineres massa grans. Té mala solució. Abans ens mancava verd, ara en sobra en alguns llocs per massa extensió respecte a l’espai de la gent. L’equilibri entre verd i gent podria haver estat millor, perquè apunta conflicte.

Tres jardineres elevades i la resta a peu pla. Recalçades en un cèrcol quadrat i metàl·lic que no serveix tampoc per seure si, a més, tenen plantes als peus, també de difícil manteniment i supervivència. Tampoc l’alçada i amplada és de seient. Són només dues de petites i una de gran i no s’entén perquè hi són i perquè al lloc on són. 

Si hi havia poc gruix de terres per als arbres, doncs per què no haver fet grans jardineres a tots els parterres? Amb més terra, més protecció de plantes, més bancada per seure..? Incomprensible. Potser un dia s’elevaran i hi guanyarem. 

Fa una pila d’anys, en una reforma feta amb ocupació comunitària, el vell Passeig va fer lineals els parterres arran de carril de cotxes i es van limitar amb uns 200 metres lineals de banc: fou un èxit de joves que hi feien estada. Ara manquen llocs per seure. Tenim bancs moble, però seran insuficients, en caldria d’obra. A la plaça de Sant Roc hi ha un banc llarg de pedrís, que aquí es troba a faltar. També perquè cal un cert relleu i que no tot sigui al pla de terra. S’agraeix un gruix material, la personalitat d’un relleu que sorgeixi. En l’absència de relleu, tot passa esclafat de terra, quasi res no emergeix, tot queda planxat. 

Sobre el paviment: bé que sigui de pedra granítica, però per què tan uniforme, tan continuista amb les voreres precedents? Hi ha tot un mostrari de materials al veí carrer de la Indústria i aquí plena uniformitat. Per contra, el gra petit del carrer de Sant Pere podria haver servit per crear sentit del lloc a l’espai de l’antiga Plaça Major i aportar-hi més regust històric, mentre que ara tenim un pla tallant. 

I, finalment, novament asfalt de colors. El tram del passeig Manresa no va ser reeixit, i ara repetim amb més colors. Però és que totes les experiències de paviments de colors pintats, que han proliferat a Barcelona i aquí, són precàries, provisionals, dèbils… Ho són perquè manquen del sentit del material. Però l’arquitectura és forma i matèria. I els colors queden sense substància a un lloc on calia densitat i presència sòlida. 

Deixo l’aigua de colors per al gust personal de cada elector i votant, però segur que en caldrà un ús temperat. No es poden tenir llums de Nadal tot l’any, com tampoc aigua de colors cada dia. I llavors, només podrem sentir l’aigua caient quan hi hagi espectacle de llum? Quedarà el gran marc buit la majoria del temps? L’antic brollador, que s’ha volgut compensar, era més simple i quotidià.

En síntesi: tenim un espai representatiu de ciutat? Com la Plaça Vella de Terrassa o la Major de Granollers? Tampoc. Sobretot perquè l’arquitectura del nostre perímetre és precària, precisament per això la urbanització ho hauria hagut de compensar. No ho aconsegueix, tot i que hem avançat. Hem guanyat en sentit decoratiu: flors, aigua, arbres i bancs, però anem coixos de categoria i ambició, de certa solemnitat, vaja.

Decorar en excés és un mal pas i els colors de l’asfalt són el màxim indicatiu d’aquesta opció. Allò que no faríem en una façana ho hem fet al paviment, el qual demana encara més rigor i densitat, més força austera i tel·lúrica. En síntesi, l’obra inaugurada del passeig de la Plaça Major no tanca el debat, perquè continuarà present.

Comentaris
To Top