[Per Arnau Bonada, economista i president de la Xarxa Onion]
L’any 2007 hi havia a Espanya 17,75 milions de treballadors al sector privat i 2,97 milions al sector públic. Avui dia, segons la darrera enquesta de població activa, les xifres són de 17,04 milions i 3,51 milions respectivament. És a dir, mentre que el país encara no ha sigut capaç de recuperar el nivell d’ocupació privada d’abans de la Gran Recessió, els llocs de treball del sector públic s’han incrementat en més de mig milió.
D’altra banda, segons les darreres dades publicades per l’INE, els sous del sector públic són, de mitjana, un 32% superiors als del sector privat. En concret, prop d’un 60% dels treballadors públics guanyen més de 2.342 euros al mes, per només un 22% en el cas dels privats. Si en la comparativa introduíssim elements qualitatius com horaris de treball, permisos, antiguitats… el diferencial probablement encara seria més accentuat.
Aquesta situació està causant distorsions importants al mercat laboral. El sector públic està esdevenint un competidor en la captació i retenció de talent qualificat pel privat. La majoria de pimes difícilment poden igualar les condicions retributives i, sobretot, de jornada i exigència que ofereix el sector públic, especialment en el cas d’activitats administratives i de serveis; i és que el sector públic no està subjecte, moltes vegades, a la lliure competència i, per tant, es pot permetre polítiques de recursos humans fora de mercat.
Si alguna cosa tenen en comú els clients de sectors ben diversos amb qui parlo quotidianament, és la dificultat de consolidar les plantilles. Moltes empreses no poden créixer més per manca de personal qualificat. En aquest context, el sector públic hauria de centrar-se a capacitar totes les persones, especialment les més vulnerables, i no a competir amb el privat en la captació dels perfils amb més formació.
Per acabar-ho d’adobar, tota aquesta expansió quantitativa i qualitativa del sector públic no ha estat finançada segons els recursos propis de l’Estat, sinó per la via de l’endeutament. Per il·lustrar aquest fet, només cal comparar el deute públic del 2007, que rondava el 36% del PIB, amb l’actual, que es troba al voltant del 118%. En definitiva, el model cau pel seu propi pes. I, més d’hora que tard, algú ens ho vindrà a explicar.
