L’hem vist passejant-se per tots els escenaris de Sabadell: vestit de cuiner i col·lega d’una rata a Ratatouille, el Petit Xef, envoltat d’una immensa capa a Joseph i l’increïble abric en Technicolor o capitanejant colles de repartidors de diaris o de lladregots, a Alcem la Veu, el Musical o a Aladí, encara en cartellera . (Entre una llarga llista de projectes amb firma sabadellenca on ha posat granet, o “granàs”, de sorra). El sabadellenc Eric Alés ha espremut al màxim les oportunitats que Sabadell li ha posat pel camí i ha convertit allò que era un passatemps en allò que més hores li roba al final de la setmana. Després d’un exigent bateria de càstings que es van allargar fins a quatre mesos, Alés va ser seleccionat per encarnar el Grau, un dels personatges que donen forma a la sèrie Projecte Beta, un dels programes del nou canal SXR, la nova vida del mític Canal Super3 que tantes hores ens va tenir enganxats a la pantalla. El projecte, que va estrenar-se aquest octubre, és una producció de la Corporació Catalana de Mitjans produïda per GestMusic i dirigida, en el sector artístic, per Ivan Labanda. Hem convidat a l’Eric a la redacció per conèixer de primera mà com està sent aquesta nova experiència.
L’entrevista
El teu Joseph deia al Teatre del Sol: “Les portes tancareu…”. Sembla, però, que aquest cop se li han obert, no?
Sí. És una oportunitat espectacular tant a nivell laboral, com de visibilitat; i sobretot d’aprenentatge. Estic aprenent moltíssimes coses noves i espero que aquesta etapa educativa s’allargui al màxim.
Has tingut l’oportunitat de rodejar-te de cares conegudes.
Començar a treballar en aquest “mundillo” et connecta amb moltes cares conegudes, que en un primer moment només coneixia per la feina que feien, a la televisió, als teatres… Per exemple, és el cas de l’Ivan Labanda que només el coneixia pels projectes que ell havia fet. Ara l’he pogut conèixer de veritat, i veig que és una persona súper professional, súper encantadora, que ens ajuda moltíssim. GestMusic és molt gran i comparteix molts projectes. És inevitable creuar-te amb cares conegudes constantment.
Pels que et vulguin veure, el nou SX3 és una continuació del Super3 de tota la vida?
És un format completament diferent. És una aposta totalment innovadora perquè intenta basar-se en la idea de l’evolució. S’enfoca a una nova generació. Evidentment, la generació del Super3 antic ja s’ha fet gran i en conserva molt bon record. Volem, dins de la mateixa essència de la felicitat i el benestar que ens transmetia la primera generació del Super 3, mantenir allò, però amb una cara i una façana totalment diferent. Una rentada de cara i un format completament invers, donant-li la volta a tot.
Has travessat la línia entre el món amateur i el món professional.
Sí, i he de dir que és un salt un pèl intimidant. Et trobes de cop i volta, sense desmerèixer per res el món amateur, perquè és bàsicament on jo he après tot el que sé, amb gent que no fa allò simplement per amor a l’art sinó que ho fa perquè és la seva disciplina, és la seva professió, és el seu pa de cada dia. És una manera de fer molt més estricte, molt més disciplinada, molt més dura, però que alhora també es veu recompensada amb unes ensenyances molt més bèsties. Aprens moltes més taules, moltes més eines i sents que evoluciones, que vas en la direcció correcta. Això, és molt reconfortant.
Encara guardem records de personatges de l’antic Super3, com la Pati Pla o el Roc. Tens por d’encasellar-te?
Gens perquè acaba de començar. Tot això és un món completament nou per a mi, i a part, jo no hi crec gaire en la paraula encasellar-se. Qualsevol cosa que et doni l’oportunitat perquè la gent vegi el que fas, el talent que tens i les teves capacitats és positiu. Si no, renunciaríem a tot, no? Trobo que és molt poc agraït dir que alguna cosa t’encasella, si és la que t’ha portat a un lloc en el qual tu creus que et consideres que estàs bé.
Quina relació tens amb Sabadell?
Jo he crescut aquí. Sabadell em va introduir dins del món del teatre musical, em va fer descobrir tant el camí de la música, com el de la interpretació. Sense la meva ciutat, avui no estaria formant part d’aquest projecte, això ho tinc claríssim.
Sempre es diu que és una ciutat amb un potencial artístic increïble.
Ho crec i ho sé. Ho puc corroborar perquè he tingut l’oportunitat de participar en nombrosos projectes on he vist quantitats infinites de gent molt talentosa amb moltíssimes disciplines. No només a l’escenari, sinó que també he conegut grans professionals a nivell tècnic, a nivell de gestió, a nivell d’organització… Hi ha molt talent, moltíssima capacitat i no m’estranya gens que cada vegada tot aquest talent se’n vagi a buscar sort a esglaons més alts, per dir-ho d’alguna manera.
N’estem ja cansats de veure’t sempre fent ‘protas’, eh…
En tot el que he fet sempre he tingut moltíssima sort, la veritat. La sort que m’han tocat sempre personatges que eren com caramel·lets. Sempre ho he fet per devoció, per amor al projecte i al personatge, i ho continuaré fent fins que el cos em digui prou perquè m’encanta.
En clau sabadellenca, si t’haguessis de quedar amb un dels papers de tots els que has fet, quin seria?
És molt complicat… Crec que em quedaria amb el paper de Jack Kelly a Alcem la Veu, el Musical del Teatre Sant Vicenç. Va ser un abans i un després. Primer de tot, per la dificultat del projecte: va ser una de les preparacions més difícils, sobretot a nivell vocal, de personatge. Però també per tot el que va implicar a nivell emocional: va ser una crescuda, una evolució a nivell emocional tant a dins com a fora de l’escenari. M’emporto la gent i tota la companyia que vaig tenir. El coprotagonista que vaig tenir en aquella obra és de les coses més valuoses que m’emporto. Ho tornaria a viure mil vegades més, per mi no s’hauria acabat mai aquella obra.
