[Per Joan Marcet, professor de Dret Constitucional]
La decisió del Tribunal Constitucional (TC) d’impedir la tramitació i votació de dues esmenes a la proposició de reforma del Codi Penal que s’estava debatent a les Corts Generals no només es pot qualificar d’insòlita, sinó que pot atemptar contra els fonaments mateixos del sistema democràtic prefigurat a la Constitució espanyola. Des d’un punt de vista jurídic i també polític, el precedent creat és molt greu, ja que la majoria conservadora del TC, que amb els seus sis vots ha imposat el seu criteri, ha fet saltar pels aires alguns dels fonaments bàsics en el funcionament de tot el sistema democràtic.
La Constitució, als països que compten amb justícia constitucional, és interpretada en primera instància pel Parlament, per les Corts Generals en el nostre cas, que decideix en cada moment i en funció de les majories parlamentàries existents el millor desenvolupament d’aquesta Constitució aprovant les oportunes lleis. El Tribunal Constitucional pot, un cop aprovada una llei, i prèvia interposició d’un recurs d’inconstitucionalitat per aquells que estan legitimats per fer-ho, declarar la seva constitucionalitat o no, totalment o parcialment. Però aquesta és una funció del TC que s’ha de realitzar amb posterioritat a l’aprovació de la llei, i no abans, durant la tramitació parlamentària de la llei.
Sense entrar en el fons de la qüestió del recurs d’empara presentat per tretze diputats del Partit Popular, que ens abocaria a discussions doctrinals i jurídiques força complexes, el fet és que tant la precipitació a la reunió del TC, com l’avocació al Plenari del Tribunal d’un recurs d’empara, com la no inhibició dels dos magistrats recusats (un d’ells el mateix president del Tribunal) no és que no tinguin precedents, sinó que resulten del tot insòlits i suspectes d’il·legalitat d’acord amb les mateixes normes de funcionament del TC. Mai a la nostra història constitucional, ni a la dels altres països que compten amb Tribunal Constitucional, una decisió d’aquest òrgan havia paralitzat la discussió i aprovació d’una llei per part de qui té la potestat legislativa en representació de la sobirania popular. La comparació que alguns han volgut traçar amb les decisions del TC arran del procés independentista a Catalunya –paral·lelisme que han buscat tant partits i entitats independentistes com Ciutadans o el mateix PP– està fora de lloc i de context.
A l’origen de tot aquest conflicte trobem l’actitud d’insubmissió constitucional en què s’ha instal·lat el Partit Popular des de l’inici de l’actual legislatura. Ja no es tracta tan sols de no voler renovar el Consell General del Poder Judicial, que aviat fa cinc anys que està amb el mandat caducat, i així poder mantenir cert control sobre el conjunt de la judicatura, sinó que el que pretén és mantenir l’actual composició del Tribunal Constitucional a partir d’impossibilitar l’elecció dels dos membres que correspon a elegir el Consell del Poder Judicial i promoure la interpretació discutible de la no incorporació dels dos magistrats proposats pel Govern. De la mateixa manera que Donald Trump va incorporar al final del seu mandat presidencial dos jutges del Tribunal Suprem que capgirava la seva composició, PP i VOX fan gala del seu trumpisme impedint tota reforma que faci possible la renovació d’òrgans i magistrats que en canviïn la seva composició i orientació. En definitiva, el PP intenta condicionar la majoria parlamentària existent des de les darreres eleccions generals, a través de controlar el Poder Judicial, i a través d’ell el Tribunal Constitucional.
La gravetat de la resolució del TC, insòlita i tacada de tota mena de vicis jurídics, és encara més transcendent quan darrere seu s’entreveu la llarga mà de la dreta i la ultradreta política, mediàtica i judicial. Els danys no són irreparables, però taquen de manera seriosa les bases constitucionals que han de fonamentar la convivència política a Espanya i arreu. Això no ho arregla un avançament electoral, com no para de reclamar Alberto Núñez, sinó el puntual i adequat compliment de les normes constitucionals, que fins ara s’han negat a fer el PP de Casado i de Núñez.
