Falsterbo s’acomiada després de 55 anys de música i no volia deixar de passar per una de les seves ciutats preferides, Sabadell. Potser és més fàcil identificar el grup per l’emblemàtica cançó Paf, el drac màgic. O pel seu icònic fundador i cantant, el doctor Eduard Estivill (1948), conegut per la seva guia per ensenyar els nens a dormir, traduïda a vint llengües i de la qual s’han venut més de quatre milions d’exemplars.
No hauria estat mai un referent mundial com a metge del son si, quan estudiava la carrera, hagués acceptat ser professional per dedicar-se únicament a la música. Va fer que els dos camins fos possible. Ho explica detingudament, amb entusiasme i radiant bon humor.
Ha estat complicat compaginar la música i la medicina?
Soc músic abans que metge! Vaig començar a cantar quan tenia 16 anys, amb tres companys d’un grup d’escoltes de muntanya. Compaginar les dues coses no ha estat difícil. La medicina, evidentment, m’ha ocupat molt temps, però els caps de setmana sempre ens ha estat fàcil reunir-nos. Ens ha portat feina, sí, però ho hem fet de gust. I sempre hem assajat molt, perquè ens agrada fer-ho bé. Crec que som el grup amateur més professional que hi ha. Ho demostren, per exemple, els arranjaments de l’últim disc, Adeu, Paf, que són una passada. La qualitat és excepcional, i ens agrada que sigui així.
Falsterbo us acomiadeu, per sempre.
Vam començar amb 19 anys. Els inicis són fàcils: amb tres cançons, et penses que ets el rei del mambo. En canvi, és molt difícil decidir plegar. I més nosaltres, que no necessitem els diners per la nostra vida quotidiana. Montse Domènech [veu] és psicòloga i pedagoga, Jordi Marquilles [veu, guitarra, mandolina, violí i arranjaments] és un telecos espectacular i jo soc metge. Hem fet música, simplement, perquè ens ha agradat. No volem acabar fent pena, decrèpits. No vull que els nets em diguin: ‘Avi, desafines’. I evidentment, l’edat no perdona. No és el mateix tenir 20 anys que tenir-ne 70. Per tant, vam decidir que havíem d’acabar dígnament, pletòrics, que la gent ens preguntès el perquè. I això volia dir treure el millor disc i fer una gira per les ciutats més emblemàtiques. Hem triat les 20 localitats on hem actuat més vegades a Catalunya.
I Sabadell n’és una.
Una de les primeres del rànquing! I hi havia una altra raó per venir a Sabadell. Toni Xuclà, company nostre des de fa molts anys i un fidel sabadellenc, ens ha ajudat a fer el disc i ens acompanya a la gira. No serà l’únic, ens veureu 12 persones a l’escenari! La gira està sent un èxit, estic molt feliç. El més bonic és veure que venen junts els avis, els pares, els adolescents i els nens. És el producte final d’una vida, emocional i musical.
Sou intergeneracionals!
Totalment, perquè la cançó que ens ha unit, que ens ha fet més populars, ha estat Paf, el. Tothom la canta i, en canvi, és divertit veure que ningú coneix el nom del nostre grup, Falsterbo. Un nom raríssim, que quasi ningú coneix.
D’on prové el nom?
Es diu així perquè el Joan Boix, el primer company que vaig tenir a l’hora de cantar, tenia una nòvia de Suècia. I hi vam posar el nom del poble on vivia.
Vostè, com a Doctor Estivill, sí que és ben conegut.
Potser una mica més. Però si preguntes per Paf, el drac màgic, ho és més! Per això aquesta cançó emblemàtica, que va adaptar de l’anglés Ramon Casajoana, ha donat nom a la gira. Diem adeu al Paf, però ell es quedarà a les cases, es continuarà cantant.
La cançó té un final que gairebé tothom desconeix.
Sí! Als Estats Units vaig conèixer l’existència de la lletra sencera de la cançó. Peter Yarrow no en va publicar ni cantar l’última estrofa. L’estrofa explica que el nen, quan es fa gran, té un fill. I aquest fill retorna a buscar el drac Paf al fons del mar, per jugar junts. Osigui que acaba bé! Quan vam convidar a Andrea Motis a cantar-la sencera i vaig escoltar la part nova per primera vegada, els ulls se’m van omplir de llàgrimes d’emoció i no vaig poder continuar cantant.
Com comença la història de Falsterbo?
L’any 1967, després que tornés dels Estats Units. Vaig tenir la sort de viure a Califòrnia un parell d’anys i vaig conèixer el folk-rock de Birds, Mamas & the Papas, Peter, Paul and Mary, Bob Dylan… En tornar, amb el Joan Boix vam formar un grup que traduïa i cantava aquesta mena de cançons: L’estranya joguina, Quan el sol es pon, Ai adeu cara bonica… Ens vam ajuntar amb altres músics, que en aquell moment començaven i han estat boníssims, com Pau Riba, Xesco Boix o els germans Casajoana.
Han passat 55 anys i la gent us continua acompanyant.
Ha passat que la gent s’ha fet seves les cançons. Amb nosaltres, es van començar a cantar i a tocar amb la guitarra cançons en català, perquè són fàcils, amb dos o tres acords n’hi ha prou. Han anat passant els anys, hem tingut la sort de fer recitals a tota Catalunya i portem 166 gravades. No omplirem un Palau Sant Jordi, però ens venen a veure i canten amb nosaltres.
El disc de comiat de Falsterbo, ‘Adeu, Paf’ / AINA TORRES
Com a metge…
He procurat que no se m’adormís la gent als concerts!
Ha, ha, ha! Més aviat, volia preguntar-li si amb la seva carrera de metge s’ha sentit igual d’afortunat que com a músic?
Amb la medicina, l’especialitat que m’agradava era la neuropediatria, per això a les actuacions convidem gent amb discapacitat, perquè hi estic molt sensibilitzat. I vaig ser pioner amb el tema del son, perquè els nanos a qui has de fer proves s’havien de quedar quiets, i l’única manera d’aconseguir-ho era que s’adormissin. Així va començar el meu interès pel son. I com a músic, vaig tenir la sort que, gràcies a una beca, em va tocar anar a Califòrnia. Em podria haver tocat Wisconsin i ara aniria amb una pistola. Però vaig viure el naixement del moviment hippie i l’Amèrica californiana més gloriosa, amb moviments socials molt importants, gent tolerant, bones dietes de menjar bé i fer exercici… Res a veure com estan ara els Estats Units. Les circumstàncies de la vida, la sort, m’han portat a fer coses amb molta recompensa emocional. Això m’ha fet molt feliç.
Pressuposo que és molt autoexigent amb tot el que fa.
Especialment en medicina, m’agrada estar al dia i no he deixat mai d’estudiar. Amb la música, assagem molt, principalment perquè ens ho passem bé, però també perquè és la manera que tot surti millor. Soc pulcre a l’hora de fer bé les coses, però no sóc obsessiu. Hi ha coses que no aconsegueixo! M’agrada jugar a tenis i a golf i no hi ha manera, cada vegada hi jugo pitjor!
Quina ha sigut l’actuació que no l’ha deixat dormir de l’emoció?
Una que encara no ha arribat. Serà segurament l’última, al Palau de la Música. Serà la més especial, la que em traurà el son. Decidir acabar una cosa que t’estimes tant… No sé com acabarà, però sé que ploraré.
